dijous, 18 de juliol del 2013

Hannah Arendt (o quan pensar és transgredir)


 Ahir vaig anar a veure la pel·lícula Hannah Arendt,  filòsofa existencialista jueva nascuda el 1906 i morta el 1975, alemana nacionalitzada ciutadana dels Estats Units, que es va fer famosa pel llibre "La banalitat del mal" i la controvèrsia que generà, escrit a partir de la seva experiencia com a enviada especial del New Yorker al judici del capitost nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, el 1965. Sabia aquest apunt, i l'havia llegit o sentit moltes vegades citada, però no m'hi havia posat en aquest personatge fins ara. La seva biografia és fascinant, una d'aquelles vides que tenen el privilegi que sembla que vinguin a fer una cosa al món i ho acompleixen, rodona. Potser va ser gràcies al seu carácter independent, tenaç i resolut molt ben mostrat en la pel·lícula.
Faré alguns apunts, agafats sense ordre ni concert, del que m'ha suggerit la pel·lícula i el personatge. En primer lloc, impressiona l'honestedat intel·lectual de Hannah Arendt, per distanciar-se prou d'un drama de dimensions inimaginables, l'holocaust del poble jueu, i escriure amb llibertat el que realment pensa, aplicant amb rigor els seus principis i sense deixar-se subornar. El resultat, evidentment, quan algú escriu amb coneixement i des de la consciencia, no pot fer res més que molestar a algú, o a molts com és el cas. I el fet és que si per un costat l'Hannah aixeca admiració, i fins i tot adhesió al que diu i pensa, també s'entenen les reaccions contràries, com a mínim dels coneixedors de causa, no pas dels que parlen des de la llunyania i els posicionaments previs que també queden retratats en el pel·lícula. El conflicte es presenta quan pretén explicar, i per tant sembla que vulgui justificar, l'existència d'una màquina exterminadora tan perfecta com el nacionalsocialisme alemany. I posa el dit a la llaga quan reflexiona sobre el paper permissiu que van jugar no pocs jueus i la majoria d'alemanys  davant l'hecatombe que els va caure a sobre (vull citar aquí les honroses excepcions de Sofia Scholl i Dietrich Bonhoeffer, tanco parèntesi). Fins i tot avui dia encara és difícil comentar obertament alguns dubtes que es plantegen els historiadors. Com va ser possible la passivitat del poble jueu,i  de forma general de l'alemany davant l'adveniment del nazisme i l'aplicació de l'holocaust, fins arribar al col·laboracionisme obert tot i reconèixer que tot plegat era una monstruositat? Hannah Arendt fa una afirmació inquietant. Interpreta que això és possible mitjançant la despersonalització de l'individu exercida pel totalitarisme, és a dir, que aquest claudica de les seves possibilitats de pensar i actuar lliurement, i només obeeix a un sistema pervers com un engranatge més. Ve a dir que dins de cadascú, en potència, hi ha un Eichmann. Això trastoca la nostra visió de la justícia, perquè significa que elimina tota responsabilitat individual i per tant fa impossible qualsevol judici dirigit a una persona concreta. O si més no, el judici no és pel que ha fet, sinó pel que ha deixat de fer, que és pensar i actuar en conseqüència. A això en diu ella la banalització del mal, una expressió que ha fet fortuna. No cal dir que se li van tirar a la iugular, amb acarnissament i tot, però la seva pervivència demostra la grandesa, i gosadia, del seu pensament.
Un segon pensament que em ve al cap, també és inquietant, i és si en menor mesura, no estem tots plegats també infectats per una mena de virus de la banalització del mal, que no ens permet pensar per nosaltres mateixos i responem a estímuls primaris, de supervivència en el sentit ampli (psicològica, social, material), o pura comoditat. No estic dient que siguem col·laboracionistes d'un holocaust, de cap manera, però sí de perversions continuades del nostre sistema que ens enceguen i ens fan actuar menys lliures del que ens pensem. Un cert distanciament que necessita exercitar el pensament i assumir el risc de posar en crisi la  nostra escala, o escaleta, de valors, pot tenir resultats inesperats. I no cal imaginar grans cataclismes socials. A mitjans de la passada década, jo em sentia imbècil per pensar que això de les hipoteques de 30 o 40 anys que s'estil·laven eren una aberració, davant un discurs oficial que assegurava que eren la via del creixement i els preus dels pisos no tenien sostre. Em vaig resistir a entrar en el joc, i ara resulta que tot allò que deia és la cosa més òbvia del món. Qui no em diu que una idea més perversa que aquesta no ens pugui trastocar de nou a tots plegats?
 També, interessant-me pels seus pensaments entorn del mal radical, encarnat pel totalitarisme nazi com la forma més perfecta, m'ha fet pensar en la espantosa banalització del mot "nazi" que actualment s'estila. Només pot denotar primer, manca de respecte per la història, segon, molt mal gust, tercer, manca de recursos lingüístics i arguments, perquè qui recorre a aquests qualificatius, és com estampar una discussió a una via sense sortida. I és precisament aquesta banalització del llenguatge una de les eines que han utilitzat els totalitarismes per fer penetrar el seu missatge. Així que millor que callin, per decència, al marge de l'opció política sobre la qual s'escupi. S'entén també aquests discursos grisos,  que neixen d'una submissió encoberta al partit per part de la nostra trista clase política (amb alguna excepció, tot cal dir-ho). Pensar és transgressor.
 
 
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada