Follow by Email

dimecres, 10 de juliol de 2013

Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

 La meva darrera víctima lectora ha estat Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L'havia començat fa temps però no sé perquè només vaig arribar a la página quinze, i ara l'he llegit d'una revolada. Continuo en la meva línica ácrata malgrat els bons propòsits, de llegar allò que intuïtivament em cau a les mans, encara que vaig alternant amb alguns clàssics, com em vaig proposar ja fa temps. El llibre crec que és bo, literatura de la bona, entre altres raons pel personatge central, Pijoaparte, que és el naixement de tot un arquetipus, i la crítica àcida subjacent a la burgesia conformista catalana. També és un llibre que es pot llegar com una faula, sense final feliç, com la vida mateixa i fins arriba a ser angoixant com el Pijoaparte malbarata l'oportunitat, que potser tampoc era tal, per canviar la seva vida, el seu destí, topant-se amb una societat classista i hipócrita. Un altre dels temes que també tracta amb vehmència és la futilitat dels ideals, de les visions de futur que en el fons només es basen en postures snob o amb una perspectiva errònia de la realitat.
El Pijoaparte és un jove i atractiu immigrant andalús a la Barcelona de finals dels anys cinquanta, que sobreviu fent furts de motocicletes, i que somnia amb una vida diferent que trenqui el destí al qual sembla abocat, simbolitzat per la reclusió social al barri del Carmel de Barcelona. Tot li va en contra, fins i tot el seu mateix entorn que l'ofega i exhaureix la seva ànsia, i sobretot la classe social on voldria accedir, entre els catalans benestants. El seu amor per la Teresa és una doble esperança de redempció, com a persona i a nivel social. La Utopia per moments sembla possible. La Teresa, filla d'un burgès català, se sent captivada pel bell salvatge, que materialitza els seus ideals puerils d'una vida transgresora amb ideals proletaris, però que mai abandona les comoditats ni la condescendència de les classes benestants. El Pijoaparte en canvi és més realista, només vol sortir de la misèria sense elucubracions ideològiques petulants de l'entorn estudiantil de la Teresa. El miratge, per tots dos, s'esberla de forma fatídica, sobretot per part del Pijoaparte, i la Teresa desperta del seu somni petit-burgès i deixa morir el sentiment a les primeres de canvi per continuar tots dos una vida anodina i marcada des de bon començament.
 La técnica narrativa de Juan Marsè és impecable, enganxa des de l'inici tot i que de tant en tant utilitza alguns soliloquis i flaix-backs que descol·loquen el lector. I com a gran valor afegit, per mi el que realça tota l'obra, és el marc social i polític de la Catalunya d'aquells temps, el contrast de classes i que ho fan més entenedor que qualsevol text d'història i sociología. Gran literatura, doncs.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari