dimecres, 2 d’octubre del 2013

La mesura de l'horror

 El coronel Kurtz al final de l'obra El cor de les Tenebres, de Joseph Konrad, exclama moribund "l'horror...l'horror...". En aquesta inquietant i obra mestra de la literatura del segle XX (vegeu el remake i adaptació sui generis al cinema, Apocalypsis Now de Francis Ford Coppola), el boig, el dolent de la historia que cal eliminar, acaba essent el més lúcid, el que se n'adona i reacciona de la manera més humana a la consciència de l'horror i la desesperació en que habita.
 Aquest record m'ha vingut fullejant les primeres planes del llibre Postguerra, de Tony Judt. Comença amb una relat desapassionat dels anys immediats després de la segona guerra mundial. La descoberta més incòmoda és que l'espant no va acabar ni molt menys l'abril del 1945. Es va perlongar amb una reordenació social, demográfica, étnica i tot un reguitzell de conflictes armats, més o menys vistents, sobretot a l'Europa de l'est. Situacions paradoxals que no havien solucionat res. Que els polacs i els ucraïnesos lluitessin amb la Wehrmacht, contra la Wehrmacht, amb els soviètics i contra ells i entre ells mateixos, i alternativament, exemplifica la complexitat de les relacions de poder i interessos de la regió, en que es barrejava la lluita ideológica, territorial, nacionalista, d'alliberament i acabava rebent la población civil. No sabien quin era el pitjor enemic, amb raó.  En la mateixa Iugoslàvia, els diferents exèrcits de resistència contra els alemanys i italians, lluitaven de passada entre ells. Els musulmans Bosnians van col·laborar amb els alemanys, per protegir-se de les massacres dels ustaches (croates feixistes) i dels monàrquics serbis. A més, l'horror practicat per les forces alemanyes,  va ser respost en la mateixa mesura per les soviètiques, i va normalitzar així qualsevol salvatjada. Centenars de milers d'hongaresos, alemanys, polacs, búlgars van ser expulsats de les terres ancestrals per crear estats ètnicament homogenis. Aquesta és una de les herències d'aquesta guerra. Es van perllongar pràctiques dels nazis, com la paranoia conspirativa que tendia a fer de tothom un col·laborador que podía acusar i per tant provocar l'afussellament de qui sigui. Poc s'esmenta l'onada apocalíptica de violacions de les dones dels països de l'est i les alemanes que acompanyava l'avenç de l'exèrcit roig. La moral havia sucumbit, tot era justificable. Fins i tot els jueus van continuar essent perseguits. No s'esmenta sovint, però per exemple, que l'exèrcit britànic per complir amb els seus tractats, va entregar milers d'eslovens i croates a la nova Iugoslàvia, i que aquests van ser massivament afussellats?
Oh! No vull continuar, només recordem-ho si ens tempta el victimisme. En un temps on tots vivim com si fóssim protagonistes d'una biografia que es recordarà, aclapara fins la depressió tant de patiment anònim.
 
 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada