Il gattopardo, és l'única novel·la publicada per Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957), que a més ho fou publicada un any més tard després de la seva mort. És un dels grans clàssics universals que han caigut del llistat que tenia pendent de llegir. En ella és la famosa expressió maquiavélica de "canviar-ho tot per a que tot continuï igual", que en les nostres latituds es va adaptar amb el castís i molt menys subtil todo ligado y bien ligado, del final del franquisme i actualment en veiem la rèplica amb les suposades reformes que havien de prevenir una crisi com la que estem patint, però això és tema d'un altre post. La novel·la relata la decadència de l'aristocràcia siciliana, durant la segona meitat del segle XIX a través de la familia Salina i especialment el príncep Fabrizio, el darrer representant genuí, de qui segueix el periple vital de la segona meitat de la seva vida. L'obra està impregnada d'agudíssimes reflexions, un humor molt fi, i el rerefons històric que fa, una vegada més, palpar i reviure una época com cap llibre d'història pot ser capaç de fer-ho (la unificació d'Itàlia i la revolució Garibaldina). És la mateixa impressió, de túnel del temps, que vaig tenir llegint Anna Karenina amb la Rússia pre-revolucionària. Està impregnat també d'una melangia poètica, que a voltes tempta al realisme màgic posterior, identificable en alguns paràgrafs amb el Gabriel García Márquez amb les seves atmosferes exhuberants i evocadores. Aprofitant l'avinentesa, també m'he llegit la biografia de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i és igual de novel·lesca que la seva obra, fins i tot el final, en que mor just acabada la seva obra prima, primera i última després que un parell d'editorials la rebutgessin, però un editor amb sensibilitat, Giorgio Bassani tot seguit va detectar la vàlua de l'obra i va tenir un èxit clamorós, fins convertir-se en un clàssic. Bassani comentava que aquest manuscrit era el que tot editor esperava que li arribés a les mans una vegada en la seva vida, com s'hi estigués preparant. Els detalls, com sempre, són allò significatiu d'una vida. Amant de la soledat, ell deia literalment que preferia li agradava la companyia de les coses, va ser pres en la primera guerra mundial pels austríacs, es va escapar del camp de concentració, probablement perquè deuria tenir un aspecte tant anodí per la indolencia austríaca, va tornar a peu a casa seva. Darrer vàstag d'una nissaga aristocrática siciliana, va ser educat per la seva mare en palaus palermitans mentre la seva àvia li llegia les novel·les de Emilio Salgari es va casar, sense fills, amb una aristócrata letona relacionada amb la familia, aleshores extinta, dels tsars de Rússia. Tot això queda traspuat en l'estil, ironia, distanciament, melangia d'un temps que s'extingeix. Es podria dir que va néixer amb aquest propòsit, afuar durant anys d'experiència, meditació i lectura, la seva ploma, escriure el Gatopardo, i un cop enllestida, despedir-se lacònicament d'aquest món sense esperar el reconeixement.
Aquest final també és tota una lliçó, perquè actualment només podem entendre l'èxit si aquest arriba en vida, si en podem gaudir, si ens permet ser reconeguts. Rarament ens plantegem les nostres accions projectades cap a un futur que no viurem, trascendència se'n deia abans, i per tant sotmès a una incertesa intolerable i avui dia fins i tot viscuda com absurda. I malgrat tot, ara no podem renunciar al llegat de Giuseppe di Lampedusa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada