Aquest matí em dirigia a la nova Biblioteca de les Glòries, un espai molt reeixit, quan davant dels nous Encants, ha passat sobre el meu cap un falcó, un xoriguer exactament (Falco tinniculus), amb una branca al bec. Ha planejat una estona, i s'ha posat al caire d'una teulada, uns instants. M'hi he acostat per distingir-lo millor, maleint que no tingués uns prismàtics a mà, i ha emprès de nou el vol. En un moment ha arribat a l'alçada del parc del Nord, on ha fet el seu característic aleteig, després ha dibuixat una corba i ha desaparescut cap al Poblenou.
Aquest falcó m'ha fet per un moment també alçar-me per sobre de les preocupacions quotidianes i no tant quotidianes. M'ha agradat la seva indiferència i simplicitat, sap el que vol i el que es fa, i que s'hagi adaptat a la ciutat igual que abans ho feia en erms o camps oberts. Aquests falcons hi eren abans que Barcelona existís, i hi seran després molt probablement encara que els extingíssim puntualment d'aquí. I sinó, arribaran uns cosins germans.
La contemplació, en el sentit més ple d'aquesta paraula, de la natura fa aquestes coses. Relativitza, i alhora ens alça per sobre de la mediocritat. Ni noves tecnologies, ni res. Allò que finalment val i omple és l'original, que ve a dir origen, d'allí on venim tots. Per això m'hi sento tant confortat.
Jo prenia per una frase feta de nou gurú allò que el que fa l'adult i desapareix el nen, per desgràcia, és la pèrdua de capacitat de sorpresa i admiració per allò que l'envolta. Potser arriba un moment que no sabem veure la novetat contínua del que ens envolta, la bellesa del detall que es pot trobar fins i tot en un bri d'herba que s'arrapa entre dos maons. No necessito viatjar enlloc, no necessito cap mena d'exotisme, la meravella està al nostre costat o només si mirem el cel en el moment oportú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada