Follow by Email

dimecres, 12 de febrer de 2014

El coronel no tiene quien le escriba

 
 Acabo de llegir d'una revolada l'obra de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba. Va ser la seva segona novel·la, després de La hojarasca, encara que quasi és un conte llarg, de prop de cent pàgines. M'ha semblat molt actual, sobretot pels que coneixem, directa o indirectament, la terrible sensació de solitud del protagonista descrita de forma corprenedora pel García Márquez. Un coronel colombià, retirat des de fa vint anys amb la promesa d'un subsidi per haver lluitat per la revolució, i que no arriba mai. Cada divendres va a buscar la carta en què espera que se li anuncïi la resolució del procés. I mentrestant sobreviu en la misèria, acompanyat per la seva dona, venent-se els pedaços de la seva casa i els objectes, en una atomosfera cada vegada més decadent.
 Aquesta solitud i indiferència del món, és exactament la que viuen molts aturats, especialment els de llarga durada, i majors de 45 anys. Tots esperen una resposta a les seves cartes, curriculums, peticions de feina. Ningú sembla escoltar-los. La societat, l'estat, és un monstre adormit que es menja les migrades esperances. Però no tenen més opció que aferrar-s'hi. És molt coneguda l'experiència d'enviar curriculums a tort i a dret, i ni tan sols rebre un "acuse" de recibo per resposta. Ho trobo tant desagradable que caldria penalitzar-ho. Cop rere cop, divendres rere divendres, els coronels de la nostra societat s'enfonsen, senten la seva dignitat que es desfà, i proven de disfressar-la amb una normalitat que sembla que mai tornarà. La societat, l'estat, el sistema, sembla programat per empènyer-los com una escombra sota la catifa de la història, que es podreixin i deixin de ser un problema, que el temps els doni la solució final.
 Alguna cosa no funciona quan arribem a aquest punt de deshumanització. Alguna cosa no funciona, quan això conviu amb l'ostentació de molts ex-polítics que van ser responsables d'aquesta situació. I no funciona quan també demostren una insensibilitat que els fa sentir llunyans, absents, sense empatia real. Algú hauria d'entendre aleshores, que molts s'apuntin a la indignació. Jo els recomanaria que pasessin una temporada per aquest purgatori.
 
 

2 comentaris:

  1. Sembla una tonteria, però no costaria res rebre els "ho sento, però ja hem cobert la plaça que havia solicitat" i ja està, et quedes més tranquil, s'ha acabat la espera plena d'incertesa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Certament, les ja no tan noves tecnologies han portat a un nou estil de manca de consideració. Imaginem-nos fa que saludem a algú pel carrer i ni ens fa cas, considerarem que com a mínim és un caragirat. Enviar un email, una petició per whatsup o el que sigui que espera resposta i no rebre-la, i més si és alguna cosa on hi ha dipositada alguna esperança, és un pas més en la deshumanització de les relacions, esborrar el rostre de l'interlocutor.

      Suprimeix