dissabte, 28 de febrer del 2015

Barbera

 Vaig llegir a la guia de Lonely planet que Barbera  era una vil·la que estava cridada a ser un "hot spot" turístic, així que les costes de l'antiga Somàlia es considerin prou segures per part dels operadors turístics. Però aquest dia encara no ha arribat. I a fe que a la ciutat li queda una mica per poder convertir-se en un referent turístic. Però com li vaig comentar a un periodista britànic (el primer occidental que trobo des que he arribat a Somalilàndia), tot depèn del que busquis. Si vols fer de turista en un lloc on no hi hagi turistes, aquest és el teu destí. Un lloc verge, que no és sinònim de pristí. Ha seguit l'evolució descurada d'un país oblidat durant molt temps, una ciutat amorrada a un port decrèpit però molt actiu, mig ruinosa, mig recostruïda, mig oblidada, mig recuperada. A la boca del port, tres vaixells de càrrega es podreixen mig enfonsats, miren impassibles el tràfic de pescadors i mercants, i els ibis volen en estols buscant les deixalles i les restes de menjar que ens cruspim en un restaurant improvisat en una mena de vida corrupta. No eren aquests els ocells sagrats dels faraons? Ens ho mirem asseguts en un rústec restaurant al peu de la platja. Peix i arròs. No hi ha menú. 

El nom de Barbera té ressonàncies exòtiques, això ja seria un bon reclam. I a la platja esperava trobar-hi l'ímpetu abassegador de les onades oceàniques que recordo de Moçambic, però m'he topat un mar no més esvalotat del que pugui ser el Mediterrani i convida al bany. S'explica perquè aquesta costa forma part del golf d'Adén, una petit porció de l'índic tancada entre la Penínsual Aràbiga i la banya d'Àfrica que fa d'entrada al Mar Roig. Després hem anat amb el Land Cruiser fins les muntanyes, a una mitja hora de camí, i ens hem endinsat per una engorjada,on miraculosament, ara al final de l'època seca, un riu encara porta aigua. Però és una aigua ardent perquè s'ha escolat entre les roques castigades pel sol. En un dels rierols laterals la temperatura supera els 40 graus, i les basses són aprofitades com una mena de balneari rupícola. Hi ve la gent a alleujar-se, lluny de tot i tothom. En veure un blanc arribar, els locals em miren amb suspecció. Potser amb raó creuen que algú amb la meva pell només s'hi pot perdre per algun interès obscur. A més parlen molt ràpid, els somalís, i amb un to sempre encès que dona la impressió que estiguin sempre enfadats. Tant se val, després tot es dissol en un somriure i un subaj guanaxen (bon dia). I el paisatge que he descobert, si que mereix ser robat.

Quan marxe, el muftí de l'humil mesquita, cridant a la pregària però m'agrada imaginar que ens despedeix:


Després hem tornat a la platja, on m'he topat amb el periodista britànic. Està fent un reportatge sobre les platges de Somalilàndia, treballa de freelance i pensa vendre l'article. Serà potser l'inici de l'explotació turística d'aquest racó de món. Està instal·lat a Addis Abeba, i li he donat tota la informació les impressions que tenia, abans de fer la darrera capbussada acompanyats, jo els meus amics Hamse i Hamse, per la posta del sol.

I finalment, ja de nit, hem tornat cap a Hargeisa. Propera escala, Addis Abeba, la mítica Addis Abeba.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada