Follow by Email

dimarts, 17 de febrer de 2015

Hargeisa


 Jo no sabia que Hargeisa existia fins que per aquestes coses de la vida hi he anat a petar. És la capital de Somalilàndia, el país no reconegut per ningú que es va autoproclamar independent quan allò de la guerra civil de Somàlia allà per la primera meitat dels anys noranta. Fonamenta aquest dret a la secessió en raons històriques, per exemple que fa ser colonitzada pels anglesos i no pels italians com la resta de Somàlia. De fet, a l'aeroport encara rep els viatgers una placa que commemora la seva inauguració per part del Duc de Gloucester, el 1958.
 Hargeisa sembla que neixi de les mateixes pedres torturades pel sol sobre les que està plantada. Hi ha pocs edificis de dues o més plantes, quasi tot són casones i habitacles que oscil·len entre la cabana de cordes i roba dels refugiats dels antics conflictes de fa vint anys, les barraques fetes de llauna on no puc ni imaginar-me la calda que hi deu fer, i les cases d'obra cada vegada més nombroses. Algú pensaria que això hauria de ser una ciutat morta, moribunda. Però en canvi hi ha una vida econòmicament vibrant. Hi ha supermercats i grans magatzems, que sovint semblen petites rèpliques atrotinades del Corte Inglés, cotxes força nous, obres de nova construcció en curs per tot arreu. M'expliquen que aquesta economia creixent es deu a dos factors. Per un costat, al retorn dels Somalís de la diàspora, aprofitant l'estabilitat del país, i que aporten el seu coneixement, la seva emprenedoria i el seu capital, i en segon lloc la influència i els lligams amb els països de la península aràbiga, essencialment Dubai, d'on importen quasi tot, inclosos els cotxes a uns preus molt assequibles. Això sí, continua prevalent sota aquest progrés un proteccionisme basat en els clans que es reparteixen els negocis i impedeixen que cap foraster pugui fer la seva. Evidentment, com sol passar, es poden veure fàcilment els contrastos entre aquells que guanyen fins 100 USD diaris, una barbaritat aquí, i els que amb prou feines arriben a 1 USD, el llindar de la misèria. 
 Una altra característica són les mesquites que floreixen arreu, amb els seus minarets que semblen míssils balístics. A certes hores, cap a les set de la tarda o al matí, s'alça un batibull de cants de muftís cridant a la pregària des dels altaveus. La religió és omnipresent, i a voltes tinc la impressió que això és una mena d'immens monestir, on tothom viu condiconat per les hores de les pregàries. I encara no he vist el crani sencer d'una dona. Totes, des de les nenes de 4 anys, vesteixen el niqab, amb unes teles impol·lutes i uns conjunts fins i tot elegants.
 I finalment, hi ha les cabres que pasten arreu, rossegant borrons de les herbes i arbustos espinosos i plens de pols que creixen aquí i allà. No semblen tenir amo, no he vist cap pastor ni cap ramat que es pugui dir així, i em semblen més aviat com animals abandonats que ho envaiexen tot. Fins i tot les he vistes entrant i sortint de les cases com qui res, però són el lligam que permet convertir la poca vegetació del país en carn i llet, i potser per això les deuen venerar.


Cap comentari:

Publica un comentari