El canvi climàtic

Una de les característiques dels nostres temps és que es pot fer brama de tot. La xarxa així ho permet i donem, ni que sigui inconscientment, acta de veracitat a qualsevol cosa que es publiqui. Cap problema, si no es tracta d'assumptes que poden afectar la supervivència. Perquè al cap i a la fi, allò que preval és la veritat (o la realitat, com li vulguis dir), que és molt tossuda la pintem com la pintem. 

 Amb el tema del canvi climàtic això queda ben palès. Hi ha els qui l'assumeixen com a bo, els indiferents, com a mínim la majoria que fan la viu-viu a una mena de música de fons a la qual ja s'hi han acostumat, i els negacionistes. No m'importaria massa si no fos la trascendència que té aquest moment històric. Negar-lo corre el risc de fer el mateix paper dels violinistes del Titanic. És massa greu, per poc que s'hi cregui, com per prendre-s'ho a la lleugera. Ser-hi indiferent és anàleg a la inconsciència. 

 El fenomen del negacionisme no és nou. Hi havia negacionisme en el seu dia que el tabac fos perjudicial per la salut. La ciència i les dades epidemiològiques s'han imposat i ja ningú gosa negar-ho. També hi ha negacionistes, que afirmen que el virus del VIH (el causant de la sida), no existeix o que la terra és el centre de l'univers, i alguns de ben sinistres com els que neguen l'holocaust jueu o que Anna Frank fos un personatge real. Amb el tema del canvi climàtic, com amb el del tabac, s'hi amaguen interessos gens ocults. Les indústries de combustibles fòssils, començant pel carbó, són les primeres. Perquè ara resultarà que la fi de l'energia fòssil no serà provocada pel seu esgotament (les tècniques d'extracció fan possible obrir pous on fa dècades era impensable), sinó perquè són ambientalment insostenibles. Podria ser una bona notícia que portés a un canvi de paradigma energètic i un cataplasma per molts conflictes regionals. Tot em fa pensar que la qüestió palestina es solucinaria amb una transició energètica, ens oblidaríem de l'orient mitjà i els conflictes d'allí moririen per inanició. 

 Per posar en dubte qualsevol negacionisme, primer cal veure quins interessos pot tenir aquell o aquells que el sostenen. Si aquest existeix, ja n'hi ha prou per posar-lo en quarantena. En segon lloc, l'elaboració dels seus arguments sol ser poc menys que paranoica, ideant teories sobre els que ells creuen que han muntat una gran mentida. És molt fàcil posar en dubte qualsevol cosa, només cal identificar un interès ocult (el de les indústries fòssils no ho és) i bastir un argument. 

 Pel costat dels que accepten la realitat del canvi climàtic, sorprèn la lleugeresa amb que es comenta, quasi com una qüestió anecdòtica: que si els pingüins muden de plomes més tard, les tortugues marines pondran els ous en platges diferents, el conreu de la vinya buscarà més altes altituds, i el conreu de l'arròs es popularitzarà als Països Baixos. No és massa seriós, fins i tot descoratja. 

 Vivim en un planeta fràgil, una fragilitat que els astronautes expliquen molt bé quan retornen a la terra. Només habitem la petita pell d'un planeta d'una singularitat fins ara única, amb un delicadíssim i astorador equilibri que fa que els ecosistemes rutllin, des de la posició exacta respecte al Sol fins la inclinació de l'angle de rotació. I a més rutillin i produeixin una bellesa indescriptible. Pensar, en altres termes, que a això li poguem estar posant fi, o si més no degradant fins que sigui irreconeixible, ens hauria d'estremir i ni que tinguéssim arguments més o menys pregons acceptar per prudència que el canvi climàtic és una realitat i si no ens ho creiem, fer de manera que la ciència respongui a aquestes preguntes amb independència, sense biaixos i claredat, inclòs que l'Anna Frank va existir realment i els seus diaris són verídics. Perquè a nivell personal, no podem anar verificant tot allò que ens donen però sí tenir accés a les fonts i bastir una necessària confiança en elles. És l'únic estrep que ens queda per aferrar-nos abans no sigui massa tard.