Pensions de jubilació

Com cada mes d'agost han proliferat barrejades a voltes d'una forma obscena amb la realitat més crua, les típiques notícies d'estiu: rècords de truites de patates, l'avançament de la mudança de les plomes dels pingüins del zoo de Barcelona, l'idil·li d'Eugenia i José Coronado i la tragèdia quotidiana dels immigrants. El poti-poti és entre tragicòmic i esfereïdor.

 Una d'aquestes notícies va ser una mobilització que la secció juvenil de la UGT, que s'anomena Avalot, per reclamar que els anys d'estudi de postgrau comptabilitzin com a cotització per la jubilació, atès que els joves cada vegada s'incorporen més tard al mercat de treball i per tant tenen menys anys cotitzats. Traient el probable filtre estiuenc, a mi m'ha cridat l'atenció que el jovent revolucionari es preocupi per una jubilació incerta i llunyana. Suposo que fan molts més actes i s'ocupen de molts més aspectes sobre la situació laboral i social dels joves, perquè no imagino aquests plantejaments el maig del 68, o és que el jovent s'ha tornat extraordinàriament conservador i mancat d'idees?

 En tot cas, el fet que aquesta preocupació s'hagi filtrat fins aquells pels quals la jubilació és un horitzó remot, i que pel mig hauran de delmar amb mil conflictes alguns dels quals encara no podem imaginar, és simptomàtic.

Com també ho és que al centre del debat de la independència estiguin també les pensions. Sona poc trascendent, però no cal molta àlgebra per comprovar que el sistema actual és insostenible. El tema és tan sensible que ningú gosa agafar-lo per les banyes. L'horitzó d'una vellesa pobra i desamparada esgarrifa a qualsevol. El progrés, amb una dialèctica sovint frustrant, ha portat a aquesta situació. La gent cada vegada viu més anys, es tenen menys fills i les pensions es basen precisament en la contribució actual dels treballadors, la gent en edat de treballar. Si la piràmide s'inverteix, s'ensorra. És evident.

 Assegurar-se una pensió ha esdevingut un galvanitzador social. Mantenir-se prou anys cotitzant una fita. Com amb les hipoteques, cal pensar si això no duu també a una certa esclerosi social, amputa les veritables aspiracions i capacitats dels qui sense aquest esquer portarien una vida diferent.

 La idea original de l'estat del benestar, assegurar a la gent gran un ocàs digne, s'ha trastocat. El motor ara com ara és la por a la vellesa, considerada des de l'antigor la maledicció per antomomàsia, encara que es pinti de daurat com en alguns espots publicitaris. Més que la mort i tot, de la qual n'és preàmbul. Precisament aquí voldria fer un parell de reflexions, En primer lloc, això de la pensió sofreix del que se'n diu en termes epidemiològics una greu biaix, que per evident passa desapercebut. Els qui moren abans de l'edat de jubilació o poc després, no en gaudeixen i probablement maleirien haver esmerçat les seves vides adquirint un dret que mai hauran pogut disfrutar. Com que ja no parlen, els altres continuarem perseguint l'esquer. I és que sense aquest pòsit de pèrdues, potser el sistema de pensions ja no seria sostenible de fa anys. Per entendre'ns, seria una catàtrofe si algun dia s'arriba a predir amb certesa l'esperança de vida individual. Cadascú de nosañltres prendria les decisions adequades segons el seu fat i resultarà que molts es sublevaran contra el fet de contribuir per un privilegi del que ells mai fruiran. Crec que quan es dissenyi aquesta mena de "predictor", les instàncies polítiques el prohibiran o l'amagaran. 

La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'envellir. Com he dit, aquesta és la màxima maledicció contra la que lluitem amb èxits sempre temporals. Ara s'ha posat de moda això de diferenciar entre l'edat cronològica i la biològica. Em sembla una bestiesa metafísica. També estan en un cert auge els corrents filosòfics que es deixen estar de trascendències i metafísiques, i apunten que l'únic en que cal confiar i posar els goigs i les esperances és en l'evolució il·limitada de la ciència i la tècnica que porti a bandejar la vellesa, la malaltia i fins i tot la mort. Però com que de moment això no sembla que sigui molt immediat, caldrà continuar debatent sobre el futur de les pensions. Però no estaria malament recuperar allò que l'important és el camí, no la meta. Ja sé que és un tòpic, però si el tòpic es redescobreix pot resultar novedós i tot i  ajuda mirar els coses d'una forma diferent i més creativa. Al cap i a la fi, tot es redueix a una vida amb sentit, i no podem deixar que la resposta la segresti ua incerta, llunyana i cada vegada més improbable pensió de jubilació.