Calanga

 Ja no em crec allò que no tornaré a banyar-me en el mateix riu. O potser la vida a voltes sembla una sínia que no para de girar fins que no ens haguem assedegat de l'aigua que toca. Jo no pensava mai que tornaria a Calanga, la zona mes arraconada del districte de Manhiça al sud de Moçambic. El riu Incomati, que neix a Sudàfrica, serpenteja paral·lel a la costa durant un centenar o mes de quilometres abans d'abandonar-se al mar, sobre una plana, una baixa en diuen aquí, cada vegada mes envaïda per una extensa plantació de canya de sucre. I entre el riu i la mar s'estén una ampla franja arenosa, feta de dunes fossilitzades per la vegetació fins arribar a la darrera renglera de dunes ja nues, encara vives, que avancen des del Indic amb una parsimònia geològica. Això es Calanga, que encara resta quasi aïllada durant mig any degut a la crescuda de les aigües durant l'època de  pluges, les cheias. Es una de les poques coses que sembla que no hagi canviat aquí des que vaig arribar per primera vegada (ja fa massa anys perquè m'atreveixi a comptar-ho). Als habitants de Calanga no els tenen massa en compte de moment. Perquè a la resta del districte ja hi ha arribat una carretera ben asfaltada, no el tapis d'esvorancs que havia estat, els centres de salut ja distribueixen tots tractament antiretroviral pels malalts de VIH/Sida, que s'ha reduït a una sola píndola. Sembla llunya quan pocs tenien accés a un tractament feixuc i el test del VIH estava rodejat d'un estigma que ara ja s'està vencent. Amb la carretera asfaltada també han arribat els cotxes, abunden els 4x4, les xapes semblen força noves i ja no veig els machibombos destartalats que circulaven amb l'eix desviat i donava la impressió que es movien en diagonal, hi ha tres caixers automatics, quatre sucursals bancaries que es col·lapsen a final de mes i es pot prendre un bon cafè expresso . El país progressa, en termes economics, les cabanes de canyís estan desapareixent per donar pas a les de maó i es donen els contrastos indigeribles, com un adolescent que s'estira sense harmonia, la pobresa de sempre, la riquesa rampant, els luxes mes occidentals (no hi ha quasi ningú sense smartphone, sovint d'última generació). Fins i tot la malaria recula, no se si avergonyida o per la intensa activitat de prevenció que es duu a terme.

 Però Calanga i les zones mes allunyades continuen amb el mateix aspecte, cases de canyis, tot reculat,  i ens recorden que el que veiem a peu de carretera encara es l'excepció. He pogut arribar fins una llacuna litoral, lluny de tot on es encara impossible sentir el tràfec creixent de Manhiça, un lloc esplèndid encerclat de les dunes que la separen de l'oceà i on encara un temeria que l'abandonessin, encara que em tempta perdre-m'hi.