Carib

 Em diuen que a Catalunya ha arribat l'hivern, i em corprèn la imatge d'una cortina de neu que busca repòs sobre els prats, fins fa poc agostejats, cansats de l'estiu i la tardor. El paisatge de la muntanya s'adorm sota un llençol blanc, suaument, lluny de la nostra mirada, arrecerats del fred.

 M'estranya que m'assalti aquesta melancòlica imatge, des de la costa del Carib, la costa dels Miskitos a Nicaragua. Potser perquè aquí costa creure que en algun lloc existeix l'hivern. L'aire és càlid, però constantment refrescat per una impetuosa marinada que no cesa i marceix les palmeres sense repòs. Ara de nou faig repàs del que sabia de Nicaragua i d'aquesta zona abans d'arribar. Per exemple, a mi em ressonava a la inacabable guerra civil i la Contra finançada per l'administració del Reagan, la revolució sandinista, l'infame Somoza, un immens llac al bell mig, el delirant projecte de fer-ne una alternativa al canal de Panamà, i una pel·lícula, La Costa dels Miskitos, on Harrison Ford interpreta un inventor genialoide que per fugir de la mediocritat del seu país arrossega a la seva família a les boscúries d'aquest lloc, per encetar una vida ideal, sense restriccions a la seva creativitat. No cal dir que acaba en catàstrofe.

 Però ara, a més, sé que la regió Miskita no té res a veure amb que hi hagi mosquits, que també n'hi ha i força, sinó a la ètnia majoritària, els Miskitos, els pobladors ancestrals d'aquesta costa, inclòs el carib Hondureny. També hi ha descendents afroamericans, criolls, garífunas i algun grup ètnic més. L'estrany són blancs europeus com jo. Els únics que he trobat eren morts: les tombes arrenglerades enmig de la verdor tropical d'una família alemana, datades del segle XIX, missioners que varen importar la religió Morava, em sembla que una forma de luteranisme, i que és la religió preeminent aquí. Què va empènyer aquesta gent a perdre's aquí en aquells temps? Si ara com ara, és una zona encara aïllada. Només hi ha una carretera sense pavimentar que comunica amb Managua, i regularment, quan plou molt, que és molt freqüent, queda tallada. El fet és que la seva herència ha perdurat. Les esglesioles, en la seva xaronia, proven d'imitar a petita escala les sòbries catedrals del centre d'Europa, amb uns campanars punxeguts pensats per evitar que la neu s'hi acumuli, una neu que aquí, mai veuran. I em torna a recordar la blanca cortina, que plàcidament es clou sobre els meus enyorats prats i cims. I em sento empès per aquesta melangia, extemporània fins que una nena,  bruna i vestit blanc com un floc, s'apropa a remullar-se els peus vora la mar i em rescata, sense que sàpiga del cert si encara estic somniant.