Realitat virtual

    Durant el Mobile World Congress, popularment conegut com el mobail (curiosa adopció lingüística), una de les estrelles tecnològiques ha estat els reproductors de realitats virtuals. Ulleres que donen una visió en tres dimensions que, per exemple, ens poden posar en el cos d'un practicant dels salts de trampolí amb esquís. Sembla que l'experiència és inoblidable.

 Això de la realitat virtual dona lloc a algunes reflexions, que no són noves i ha estat utilitzat com argument en algunes pel·lícules (ara se m'acudeixen Matrix i les seves seqüeles, i Abre los ojos, de Alejandor Amenábar). És a dir, on està el límit entre allò virtual i allò real, si és que les nostres perceptions no són en certa manera també virtuals. Però no em posaré a reflexionar sobre l'epistemologia. Només explicaré una experiència que ve a cuento. 

      Fa una colla d'anys, amb dos molt bons amics, ens vam endinsar en el Parque de los Nevados, a Colòmbia, (on entre altres es troba el famós Nevado del Ruiz que l'any 1985 va sepultar la població d'Armero). No teníem res més que un esbós fotografiat amb una petita càmera per guiar-nos. L'extensió del parc era com la meitat de Catalunya i ens proposàvem creuar-lo de punta a punta només amb un deficient croquis. Ni plànols, ni gps, ni mòbil (perquè tampoc hi havia cobertura). Tampoc podíem imaginar si ens passava res que un helicòpter ens vingués a rescatar. No hi havia aquest servei, tampoc el podíem avisar. Si haguéssim desaparegut per aquell indret, ningú ens hauria trobat. Un immens páramo  presidit pels volcans nevats, el Tolima, el Ruiz, el Santa Isabel. Semblava la terra primigènia. Aquesta consciència de vulnerabilitat, saber que la decisió de prendre un camí o una direcció tenia conseqüències vitals (ens podia perdre, desorientar, sense esperança), va despertar un instint que ens obligava a fixar-nos en tots els detalls del relleu, en allò que era més plausible, en qualsevol senyal, detall, que ens indigués la via més plausible. La realitat va cobrar una nova dimensió, alhora abassegadora però més palpable que mai. Algun modernet de merda en diria que estàvem connectats, i penso que això és cert. Vaig tenir els mateixos sentiments i emocions, la tensió que vivien els antics navegants, exploradors, simples viatgers. Una figuració del que sentien aquells intrèpids portuguesos quan s'endinsaven en les aigües oceàniques només guiats per les estrelles, brúixoles, astrolabis i sextants. Impressiona els detalls que arribaven a entreveure a ull nu en el cel estrellat els antics. Hem perdut la paciència que acompanya la capacitat d'observació. 

Vaig prendre consciència que en les meves passejades pels Pirineus, anava en certa manera adormit, confiat en els camins trillats i la seguretat d'un rescat si fos necessari. Per mi, allò va ser una lliçó del que és la realitat real, el contacte amb la natura, la bellesa dels detalls que ens poden salvar la vida, i en definitiva, el que és l'autenticitat que va precedida per l'esforç i el risc. Tot això no ho podrà simular la realitat virtual, per molt que s'hi esforcin. No hi haurà mai un risc real, que evidentment no tenim quan experimentem un salt en un trampolí amb unes ulleres virtuals. Tot això ens perdem, i molts no ho sabran mai.

P.S: Ara, pensant-hi, trobo un contrasentit parlar de realitat virtual. Proposo que més aviat parlem d'experiències virtuals (experiències que no tenen relació amb cap realitat palpable).