Dollo Ado

Dollo Ado és una ciutat que no hauria d'existir. Si mireu en un mapa, la podeu localitzar  en el racó on conflueixen les fronteres de Somàlia, Etiòpia i Kenya. Perquè si no fos per aquestes fronteres, ningú hauria plantat aquesta població de 60000 habitants al bell mig de la regió Somalí que arrenca aquí i abraça tot el desert de Ogaden. La població és la mateixa a un costat i l'altra de les línies. Els topògrafs simplement varen aprofitar els rius Dawa i Genale que baixen de les terres altes d'Etiòpia sense consultar cap local (pràctica altrament habitual quan al tractat de Berlin a la segona meitat del segle XIX es van establir les àrees d'influència de les grans potències). Només aquesta arbitrarietat fa que sigui un lloc de tensió humana i social que permet que Dollo Ado existeixi. Perquè fins i tot el sedentarisme és una anomalia en la regió. La població encara és majoritàriament nòmada, pastoralista. Bé, si no tenim en compte els prop de 300000 refugiats de Somàlia que des del 2008 o 2009 habiten els 5 o 6 camps ubicats al llarg de la conca del Genale. Però formen una població a part, estrictament confinats, amb la seva administració auspiciada per la ONU i el govern Etíop. Sota un govern paral·lel, viuen una vida subsidiada en aquestes ciutats artificials, amb els seus equipaments sanitaris, escoles, la distribució gratuïta d'aliments, mercat negre i tot el que us pugueu imaginar.
 La població local  creua amb tota normalitat les fronteres per visitar els seus cosins de clan com han fet tota la vida, per buscar noves pastures, cercar atenció mèdica on aquesta és de més qualitat, especialment a Kenya i mercadejar aprofitant les oscil·lacions del canvi de moneda i els productes importables entre els diferents països. La porositat és absoluta, els guardes de frontera no posen traves i només els que no som de la zona ho tenim difícil sense els permisos o contactes necessaris. Perquè les fronteres, tot i irreals, marquen les condicions imposades pels homes que són ben reals. Per exemple, tinc prohibit passar al costat de Kenya. Al-Shabaab fa pocs dies ha massacrat un centenar de Kenyans, i tenen deler per segrestar occidentals. És una qüestió de marketing, de la massacre quasi ningú se n'ha assabentat, el segrest d'un periodista suec, tal com ha passat, dona molts més rèdits publicitaris. En canvi, pel costat Etíop, la connivència amb la població local i un exèrcit més eficaç ha mantingut la calma més absoluta.

 La vida discorre sobre la fulla de la navalla, parafrasejant el títol del llibre de Sommerset Maugham. Precària és la paraula que la defineix. Un entorn d'una aridesa quasi desèrtica, que només reverdeix 2 o 4 dies l'any quan plou. El límit entre la vida i la fam, la supervivència i la sequera, és molt lleuger i fàcilment es pot caure en l'abisme de la necessitat. Els somalís, nòmades i pastors, que han viscut de forma ancestral aquí, havien aconseguit un equilibri quasi subtil, com si jugant, jugant amb la mort i la supervivència hagin après a caminar sobre l'afilada fulla. Una anècdota exemplifica molt bé això. El cap de família, l'home per entendre'ns, es pot negar a vendre una cabra per pagar l'atenció sanitària de la seva dona. Pot semblar una monstruositat, però si sabem que la vida de tota la família, del clan, depèn del bestiar, es pot entendre. Quan la sequera es fa especialment cruel, prefereixen que els camells morin abans no vendre'ls. Perquè sense bestiar no són res, són part de la família. La vida pivota al voltant d'ells i de la llet que cada matí extreuen religiosament i que forma part essencial de la seva dieta i la dels nens. 

 Fa de mal veure com la política de moltes ONG's i institucions internacionals, enlloc de mirar que la fulla de la navalla no sigui tant esmolada, fan una política assistencialista que trastoca l'equilibri tradicional, repartint regularment menjar a tones que prové dels confins del món i conduint a aquesta població, orgullosa i soferta, a una existència també subisidiada. Penso que potser és així, perquè és la solució fàcil d'afrontar els problemes, d'evitar la complexitat i abandonar el sentit crític del que es duu a terme. 

 Un habitant d'aquestes kebelés, els poblats transitoris, m'ho resumia d'una manera concloent i lúcida, "sequera? I ara, mentre plogui al Canadà, no hi haurà sequera". Ningú m'havia definit d'una forma tant ferotge què és la globalització.