Follow by Email

dimecres, 27 d’abril de 2016

Panamà

A Panamà  només hi he estat de pas, al seu aeroport, en un parell de viatges de tornada de l'Amèrica Central. Per tant, no parlaré de Panamà, sinó del que hi ha darrera això dels famosos papers. El primer que crida l'atenció és que tots els personatges que amaguen els diners, de forma legal però no lícit (com és el cas de les companyies offshore), com els que ho fan directament de forma ilegal (com els dipòsits en paradisos fiscals o la fuga i blanqueig de capitals), són més aviat rics. Diguem que fins i tot riquíssims. Quan ens parlen de les xifres que maneguen fan marejar al ciutadà normalet, tan sigui a través de l'evasió fiscal (il·legal), com del que s'anomena elusió fiscal, perfectament legal però il·lícit o immoral, com les empreses offshore i d'altres martingales. 
 Dues reflexions respecte a això. La primera, em pregunto perquè algú vol tenir tants diners acumulats. Poso l'exemple d'una coneguda diva del cant líric, que tenia 500000 euros en un compte a Andorra. És ben moderat comparat amb els 14 milions que un defenestrat empresari (que havia tingut somnis polítics), estava provant de repatriar d'amagatotis. Però tot i així, tenint en compte l'edat d'aquesta admirada artista i que atès el seu descomunal talent no té necessitat d'acumular res, un servidor es pregunta què carai l'ha moguda a fer aquest desfalc a la hisenda pública. No s'entén, i menys venint d'algú a qui se li suposa a més d'un talent artístic extraordinari, una sensibilitat en sentit ampli que l'empenyi a comportaments més decorosos. Però ja sé, a aquestes alçades, que això no té perquè anar associat (encara que no deixa de decebre'm de froma recurrent).
La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'aquests desfalcs, tripijocs, alguns legals, tots il·lícits. Tot això són diners que la nostra hisenda deixa de recaptar. I la nostra hisenda significa coses tan importants com: el sosteniment d'un sistema de luxe (si, de luxe, sé de què parlo, no en som prou conscients!), que assegura l'accés equitatiu i universal a la sanitat pública (i de qualitat), l'educació obligatòria, serveis bàsics, sosteniment de les pensions de les nostres persones grans, suport als discapacitats i depenents, els aturats, carreteres, etc. Que la gestió de tot això sigui millorable o no és discutible, però és real i cal sostenir-ho. Ningú ho pot discutir, i precisament la religiosa aportació que hi fem ens dona també el dret de discutir-ne la gestió i el dret de protestar quan cal.
Quan conflueixen els factors u i dos que he anomenat, és quan tot plegat esdevé una mica obscè. Temo que de fons existeix aquest principi, descarnat, que la cobdícia més o menys desfermada és el motor de l'economia, que no té cap altre propòsit com un judoka, d'utilitzar aquest primitiu impuls per encaminar-lo cap a la generació de riquesa i alhora controlar-lo perquè no l'ofegui. És el principi neoliberal formulat així, de forma crua, que sense cap altra atenuació provoca el relaxament general.  I la idea, ideologitzant, que és moralment excels enriquir-se sense límits. És a dir, mentre no m'ho impedeixin, qualsevol mitjà és bo per fer créixer i protegir els diners que pugui obtenir.
 En fi, hi continuo donant voltes mentre continuo somniant de visitar Panamà de veritat. 


Cap comentari:

Publica un comentari