Follow by Email

dijous, 5 de maig de 2016

Temps de segona mà

 La fi de l'home roig és el subtítol de Temps de segona mà, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015. No sé si es pot considerar un nou gènere literari, però em resulta difícil definir-lo. Aparentment són una col·lecció d'entrevistes de ciutadans de l'antiga Unió Soviètica, de tots els seus racons, fetes des dels anys 90 fins fa ben poc, a antics herois de la segona guerra mundial, joves, persones de mitjana edat. Tot des de la perspectiva particular de la seva condició i del moment històric (no és el mateix una entrevista del 2010 que del 1993, quan es consumava la dissolució de la Unió Soviètica). He dit aparent perquè per certs trets d'estil comuns entre tots els relats, potser també deguts a la traducció, s'intueix una feina de literaturització dels relats. És a dir, que estan en certa manera reescrits però amb l'objectiu de fer arribar millor la veritat que transmeten sense adulterar-la. Al contrari, al servei d'aquesta veritat. Però no crec que aquest sigui el principal mèrit de l'autora. Diria que allò més meritori és la capacitat de fer caure les barreres, que els entrevistats es despullin davant seu i després ho sàpiga reflectir. Quantes converses sinceres, tan despullades, hem tingut mai amb un desconegut, o conegut, com les que desfilen pel llibre? Potser cap. Ni nosaltres mateixos seríem capaços d'explicar-nos així, ni que fos sols en una habitació davant un mirall. Segons s'intueix en el llibre, la literartura en sentit ple, emergia de forma espontània durant les entrevistes, fins i tot inesperada per l'autora com si es topés amb inesperats tresors. Era així quan algú decidia trencar la brida, potser cansat després d'una vida de silencis. O com qui es treu una llossa de sobre quan tot d'una es troba algú capaç d'escoltar. Cal pensar que l'autora deu tenir una gran capacitat per crear empatia. Deu ser un tret necessari de qualsevol gran autor. Saber empatitzar, o com es diu avui dia, connectar amb la gent, la realitat. De fet, l'autora es fa fonedissa de la narració, talment un micro que només ens transmet, només afegint una qualitat de so excel·lent, els colpidors relats que tots junts, fan un conjunt coral que ens parla de l'ànima russa, i de l'ànima soviètica.
 El llibre és un gran exemple d'intrahistòria, la història dels petits subjectes, els homes i dones, aclaparats pel seu moment i al qual han respost com han pogut, segurament menys amos d'ells mateixos del que voldrien reconèixer, i  a voltes de forma inconcebible o fins i tot monstruosa, com els funcionaris dels gulags. La impressió general és que tots plegats no han escollit el seu destí, s'han vist atropellats pels esdeveniments segons els toqués viure (l'època de la mà de ferro, la repressió dels anys trenta del poder soviètic, la segona guerra mundial, el feroç i paranoic estalinisme, l'esfondrament de la URSS, l'emergència del neocapitalisme salvatge amb Ieltsin).  I també permet entendre millor l'actual Federació Russa i les antigues repúbliques soviètiques, el llast històric que suporten, la seva psicologia col·lectiva.Tot un mosaic corprenedor, que obra l'estrany miracle de fer-nos entendre que compartim una ànima comuna (ens identifiquem en les emocions i reaccions), i l'estremidor, i inquietant segons quins relats, judici que tots podríem compartir les complicitats, frustracions, monstruoses inclinacions que es relaten. Algunes històries fan posar els pèls de punta però alhora no permeten perdre de vista la seva profunda humanitat. Finalment, no ens atrevim a jutjar a ningú dels entrevistats. Aquí està la grandesa d'aquest llibre, d'aquest prodigiós cant coral. 

Cap comentari:

Publica un comentari