La infantesa robada

 Avui he sentit les declaracions del president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, més coneguda com la "Patronal" dels empresaris, el senyor Rossell, sobre quin hauria de ser l'objectiu de l'educació dels nens. La sentència que més atenció m'ha cridat, ha estat l'afirmació sense pal·liatius que el progrés del país depèn que es fomenti, des de la guarderia mateixa, l'adquisició d'habilitats flexibles i mentalitat d'emprenedoria als nens per a que estiguin més ben preparats pel futur mercat laboral.

 Mirat així, sembla que el senyor Rossell considera el sistema educatiu una simple fàbrica de mà d'obra adequada a les necessitats del mercat de treball, fins i tot des de les seves etapes no obligatòries. Reclamar que aquest procés s'implementi ja des de la guarderia, és una asseveració digna d'una mentalitat totalitària. I amb això no estic fent una afirmació sobre les inclinacions polítiques del Senyor Rossell, però porten a pensar si només porten nens a aquest món per sotmetre'ls a una servitud utilitarista. La qüestió té profuditat, sobretot si es deixa que per passiva aquesta concepció s'implanti efectivament. Sobretot perquè tots sabem que els nens a la guarderia només necessiten jugar, jugar i jugar sense cap propòsit que no sigui ser feliços. Res més. La resta només pot ser coacció que crearà humans potser eficients, però infeliços (per no dir, a més a més, imbècils).
Al cap i a la fi crec entendre el raonament del Sr. Rossell, atès el model de desenvolupament que impera al món, però això té consqüències, o potser la conseqüència d'aquest ordre són aquest tipus de plantejaments.

Crec que estem capgirant l'ordre dels factors, i portant fins les darreres conseqüències l'afirmació del "viure per treballar", enlloc del "treballar per viure". El més greu és que aquesta mentalitat utilitarista de l'educació amara l'esperit dels pares, que sense voler-ho transmuten la por a un futur incert pels seus fills en una amenaça per la qual cal preparar-los. Aquesta por es manifesta, per exemple, en l'èxit que tenen algunes escoles infantils d'anglès, on ja amb 3 anys entaforen els nens per a que aprenguin aquesta llengua. Jo no vaig començar a balbucejar alguna cosa en anglès fins els 18, i només fins els 26 o 27 m'hi vaig posar seriosament. I ara tinc un anglès més que bo.
  Em crec encara que això d'educar té un triple objectiu, promoure homes i dones lliures i responsables, i de retuc amb la possibilitat d'ésser feliços (així ho resa la declaració dels Drets Humans). O és que potser el sistema al qual representa el senyor Rossell i pel qual parla, el que vol evitar és que ningú es faci la pregunta més transgressora que pot existir, les coses, han de ser necessàriament així? O són necessàriament així? Potser finalment feran bona la profecia de la pel·lícula Trainspointing: En un futuro no habrá ni hombres ni mujeres, solo jilipollas.