Follow by Email

dijous, 7 de juliol de 2016

Jugar net

 En l'anterior post, marcat per una circumstància personal, esmentava això de jugar net, que quan s'és nen, o jove, sembla tan diàfan, i després esdevé tan complicat. Jugar net no significa fer les coses sempre bé, o tan ben intencionades com s'esperaria. Té més a veure amb una actitud interior que busca el bé, i per mi es basa en el substracte comú que tenim dels humans de reconèixer on està el bé. No entraré més en aquesta línia de reflexió, que m'embolicaria, però les notícies recurrents m'hi fan pensar. El cas de les escoltes al ministre de l'interior és un exemple.
Qui ha jugat net, qui ha fet aquestes gravacions i les ha esbombades? O la conversa, perversa se la miri per on se la miri, entre aquests dos personatges? No hi ha dubte de la resposta a la segona resposta. Que parli amb frivolitat sobre carregar-se el sistema sanitari, el servilisme, i sobretot la perversió del seu càrrec posat en funció d'uns altres interessos quan precisament s'esperava imparcialitat i netedat en l'acció. Penso si hem perdut la capacitat d'emmirallar-nos, i veure en què ens convertim quan fem aquestes accions. Un amic meu tenia la tesi ben fonamentada que fer accions objectivament dolentes, pervertia la mateixa llei moral per la que un es pugui regir. És allò que a l'assassí, el que li costa de veritat és el primer assassinat però que els segon, el tercer, etc. ja no li van suposant més càrrecs de consciència, tot i reconèixer-se un ésser cada vegada més corrupte i necessàriament insensible. Fins arribar a la incapacitat per emmirallar-se i adonar-se en què s'ha convertit. Això el destruïria.
 Aquí està el veritable risc d'aquestes accions, que es poden arribar a assumir com a bones, necessàries o mals menors lligats a bens més preuats, però que només reflecteixen un estadi de degradació moral, i per dir-ho directament, humana. Per tant, això de jugar net no és precisament baladí, toca de ple (o de fons), la nostra pròpia condició.

1 comentari:

  1. Doncs intentaré no passar de la ratlla no fos cas que després m’hi acostumi

    ResponSuprimeix