Follow by Email

dijous, 28 de juliol de 2016

Violència líquida

 La violència ha pres diverses formes al llarg de la història, i semblava que havien arribat a la resposta definitiva amb els bolets atòmics de Hiroshima i Nagasaki. Però el segle XXI ha vist una transmutació d'aquest fenòmen. Anem a pams, però, per comprendre-ho millor i veure que aquest fenòmen ha anat, com a mínim els darrers cent i escaig anys, pel davant del control i les previsions dels seus creadors, nosaltres. A la primera guerra mundial, la tecnificació de les armes va portar a la guerra de trinxeres i a l'escabetxinada industrial dels soldats. El xoc social i psicològic d'aquesta guerra és major que el de la segona guerra mundial, i de fet marca l'entrada al segle XX, però malgrat tot les morts es produïen, tot i que industrialment, quasi totes al front. La segona guerra mundial va ser la primera en què les víctimes civils van superar la dels militars (amb el significatiu preàmbul de la Guerra Civil espanyola i els seus bombardejos a ciutats). La guerra es va fer democràtica, diguem, ja no hi havia un front concret fora del qual un es pogués estar a estalvi dels obusos. Qualsevol ciutat podia ser bombardejada, i aquesta estratègia va ser utilitzada sistemàticament, sobretot per part dels britànics, per anihilar la moral dels alemanys (cosa que s'ha demostrat que va ser ineficaç amb un tràgic balanç de destrucció i víctimes innocents). El colofó fa ser el bolet atòmic, com he esmentat,  la destrucció massiva i instantània de ciutats senceres i els seus habitants, i en pocs anys es va adquirir la capacitat real d'aniquilar la vida humana de la terra. Una progressió més que notable, diguem.
Jo sóc d'una generació que va créixer sota la glacial amenaça d'aquesta destrucció, que mai s'ha acomplert i que semblava l'etapa definitiva de la follia humana. Però no ha estat així. Des dels atemptats del 11 de setembre del 2001, ha recorregut com un calfred una nova forma de violència, inaprehensible, absurda, basada en l'autoaniquilació de qui la perpetra i que es permet  per tant de ser imprevisible. Fins ara, si es promovia el suïcidi, ho era dins d'una certa estratègia militar global encara que fos més aviat descabellada. I aquesta violència utilitza les eines que té a mà: avions civils, camions, ganivets i quan pot armes que adquireix en el porós mercat armamentístic. 
 A nivell quantitatiu, no és que produeixi moltes víctimes si ho comparem amb el passat. Els darrers fets a França i Alemanya, són irrisoris davant els estats de violència que imperen a certes ciutats del món, com Guatemala ciutat, on linxaments, ganivetades i morts a trets són tant comuns que s'han convertit en part del paisatge diari. Més preocupants són les massacres de suïcides a Bagdad o altres països del pròxim orient, però sempre ens cauen lluny. Aquesta violència ubiqua, imprevisible, executada amb una fredor suïcida, s'alimenta, i crec que deu la seva existència, al món hiperconnectat que hipertrofia tota notícia, tot fet, i aixeca la por, i sobretot aquesta sensació d'incontrolabilitat, d'absurd, d'odi fred que ens amenaça en un passeig marític un dia festiu o en una humil església de la Normandia. Una violència inaprehensible, líquida, que no veiem com es pot contenir però que sobretot té el seu efecte més perniciós en inocular la por, la desconfiança, el temor que poden acabar essent, a llarg termini, molt més destructius. 


Cap comentari:

Publica un comentari