Follow by Email

dissabte, 10 de setembre de 2016

Txernòbil, la mort i la primavera

 Per aquells camins atzarosos pels que t'acondueix la curiositat, m'he revolcat aquestes darreres setmanes en els fets de Txernòbil, on el 26 d'Abril del 1986 un reactor nuclear va esclatar com una vulgar cafetera. A més, ho he fet de la mà del que es poden considerar dos nous gèneres, o registres, literaris. Per un costat el llibre d'entrevistes corals, La pregària de Txernòbil, de Svetlana Alexséivna, i l'àlbum de periodisme gràfic, en forma de còmic Un printemps à Tchernobyl, de Emmanuel Lepage.
 En el llibre de la Svetlana, es teixeixen com un mosaic les entrevistes a testimonis directes de la catàstrofe, però no com a mers testimonis visuals, sinó expressant les seves emocions i sentiments davant un fet pel qual, molts, confessen que no tenen paraules. Es barreja l'horror, l'estupor, els remordiments, la incompetència, l'heroïsme més abnegat (cal reconèixer-ho, Europa es va salvar aleshores gràcies a un grapat d'autèntics suïcides), la malaltia incomprensibla, la covardia la tristesa d'un món perdut, i fins i tot el contrast entre aquest horror i la bellesa sinistra que amaga actualment el districte de Txernòbil. A Txernòbil, va néixer un nou tipus de terror, un tast d'Apocalipsi, inaprehensible, pel qual encara manquen paraules per definir-lo, en el context d'un sistema polític degenerat que va ser causa, i víctima, del desastre.
 Emmanuel Lepage, en canvi, centra el seu relat gràfic en una recent visita a l'àrea de Txernòbil. Aquest lloc encara projecta un irresistible magnetisme. En el bell àlbum, traspua una certa frustració. Esperava trobar una mena de zona zero, arrassada o plena de malalts, i en canvi es va topar amb una naturalesa luxuriosa, que per causa de la radiació immanent, s'ha deixat tranquil·la. Svetlana també reflecteix aquest contrast entre una terra rica, que va fent la seva davant la incredulitat dels habitants locals (aquella primavera va ser especialment generosa en collites i fruits), i el perill invisible que l'habitava, que cobava la mort. 
 És potser aquest contrast estupurós que el deixa sense paraules al lector, actor, víctima, testimoni, junt amb la desfeta de la fe soviètica que va representar per molts aquest fet. Calia inventar un nou llenguatge. És aleshores quan m'ha vingut al cap una vella lectura, el darrer llibre publicat de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera. De fet és un llibre inacabat, en el que l'editor va recopilar les diverses versions d'un text, poètic oníric i estrany, com correspon a la darrera etapa de Mercè Rodoreda. A mi em va deixar un pòsit d'emocions en estat pur, com si fos inefable i hagués trascendit un desconegut límit. I de fet, tinc la impressió que aquest tipus de llenguatge que explora la íntima contradicció de la vida, con la bellesa i l'horror s'entrellacen i semblen necessitar-se, en un contrast obscè. És potser aquest llenguatge el que es necessita per expressar què va significar Txernòbil, on un món va morir, i en va néixer un altre d'inquietant, en que la mort invisible ho amara tot, amagada darrera la bellesa i rossega la Creació des del seu propi fonament. 



Cap comentari:

Publica un comentari