Pot tenir límits el lucre?

 No fa massa vaig llegir un articulista que deixava anar, així amb la boca petita com si estigués pronunciant un anatema, que potser caldria posar límits als sous dels futbolistes. Ho deia a rel dels casos d'evasió d'impostos de figures del futbol que tots coneixem molt bé. A mi em suscita una altra reflexió que crec que és recurrent en aquest blog. Ara mateix, per exemple, estem assistint al lamentable espectacle que caldria qualificar d'infantil si no fos per les dimensions econòmiques i l'atenció desmesurada que atrau, d'un altre jugador anomenat Neymar, en què juga a la puta i la ramoneta fent-se l'interessant de si marxarà o no del Barça cap al PSG, mitjançant el pagament d'una clàusula de més de 200 milions d'euros i no sé quines compensacions més a ell mateix i el seu pare-representant. Quan ens movem en aquestes xifres que cada anys són més ascendents, hom es pregunta quina diferència hi poden trobar aquesta gent de cobrar 200 o 220 milions d'euros.

 Aquí rau un mecanisme subjacent, una idea que com un dogma ha quedat arrelada en el subconscient de la nostra societat. No hi ha límits pel lucre. És més, no n'hi pot haver. És el motor, o això ens diuen, de la nostra economia i el que ha de fer el sistema és que aquest impuls salvatge treballi en benefici de tots, o com a mínim no faci malvestats. La famosa bombolla immobiliària s'ha descrit, de fet, com una falla d'aquest sistema d'autoregulació. No parlaré aquí sobre què és això de la regulació perquè també té tela, sinó a la qüestió de fons que apuntava. Acceptar sense més  ni més que l'ambició sense límits és quelcom inherent, acceptable i fins i tot desitjable també comporta una concepció de l'home. De fet, es denota un mecanisme quasi automàtic que defensa aquesta concepció en nom de la llibertat. El neoliberalisme s'omple la boca que el sistema es basa en la protecció de la llibertat individual com a bé absolut. Jo penso exactament el contrari. Crec que la llibertat és quelcom molt més profund que no pas deixar fluir, en la direcció que al sistema l'interessa i facilita, les pròpies inclinacions que responen a impulsos instintius, en aquest cas l'ambició sense mesura. Així es dona la situació grotesca que si parlem de posar límits a l'enriquiment, al sou, als preus que pugui tenir un pis o un bé qualsevol, s'argueix com un atac al dret fonamental de la llibertat (i aquest argument en fan bandera precisament els més beneficiats per aquesta economia depredadora, siguin fons d'inversió, especuladors, etc.) 

 La llibertat rau i de retop la dignitat humana, seguint la intuïció Kantiana, en que l'home és capaç d'actuar de forma lliure i responsable, lliure i racional. No hi ha una jerarquia entre aquests dos fonaments. S'és veritablement lliure quan s'és capaç de pensar per un mateix, de forma autònoma i aliè a concepcions sobrevingudes, i s'és responsable precisament quan s'actua des d'aquesta llibertat. En aquest sentit, la lluita per la llibertat pot ben bé durar tota una vida fins que som capaços d'actuar segons aquesta mena de llum interior. Entre els cristians, hom creu que la llibertat autèntica ve donada per Déu i que l'home sol no la pot aconseguir. D'això se'n diu Gràcia, però és un altre tema.

Un futbolista de nivell tocat per aquesta gràcia, potser seria capaç de dir que no, que amb uns 100.000 euros a l'any ja en tindria prou i que els 200 milions d'euros restants se'ls podrien confitar, que no és just cobrar tant en un món amb tanta misèria. Trastocaria d'un graciós cop el fonament del sistema especulatiu i potser l'arruinaria. Seria el gérmen d'una autèntica revolució basada en un acte responsable i lliure. Com que això no sembla que hagi de passar, continuo pensant que aquests futbolistes i anàlegs no han abandonat mai la càndida idea de llibertat pròpia dels nens.