L'Avenc de Tavertet

 La casa de l'Avenc de Tavertet és una preciosa masia del segle XV-XVI si no vaig errat, massissa i estantissa amb uns finestrals d'ambició artística i que parlen d'uns antics propiertaris amb força fortuna. El casalot presideix la part central de la cinglera que uneix Tavertet i Rupit. Jo la recordo encara abandonada, com una solemne i silenciosa presència que parlava de temps passats, però perfectament encastada en el paisatge sublim d'aquest enclavament, integrada com  només ho poden ser aquestes antigues construccions afaiçonades al llarg dels segles, com si haguessin estat éssers vivents buscant una perfecta simbiosi amb el paisatge.  L'orientació mateixa de la construcció no l'hauria pogut encertar millor cap arquitecte modern.  Hi havia passat quan semblava condemnada a derruir-se parsimoniosament i el camí encara era un sender de terra. Després va començar la rehabilitació per part d'una parella vinguts d'Anglaterra. El que deurien ser els antics estables es van reconstruir i convertir en petites casones per a estadants molt acollidores, seguint l'estil de la casa gran. Una casa de turisme rural encara ben integrada en el paisatge. Després es va construir un enorme parking sota terra, totalment invisible des de l'exterior que evitava que rècules de cotxes haguessin de posar-se pels camins i evitant l'impacte visual. L'interior, la primera vegada que el vaig veure, em va semblar desmesurat però em va semblar també una intervenció encertada. Finalment ha vingut una piscina coberta i un nou edifici annexe, més modern, d'apartaments que ha trencat definitivament l'harmonia del conjunt. I un canvi d'estil en l'esperit de l'establiment. El conjunt, al meu entendre, s'ha menjat la magnificiència de l'antiga casa pairal i el seu entorn. L'establiment sembla que ha derivat d'una idea romàntica, un somni, d'uns agosarats i admirables emprenedors, cap a un hotel tipus spa, cada vegada més selecte i allunyat de la història i l'entorn que esdevé una mena d'afegitó més, com un complement.  Fa un parell d'anys fins i tot s'oferien gin tònics als passants, una idea inversemblant fa unes dècades en un camí de pastors i caminaires. Això sí, tot mantingut amb energies renovables. Probablement, sense aquesta orientació més de negoci i traint en certa manera les arrels i l'esperit del lloc, no seria viable tot el tinglado (ja ho comentàvem, fa temps, quan només havien construit la piscina i el pàrking que ens semblava desmesurat). És, potser, l'esperit dels temps als que ens hem d'acostumar.