Follow by Email

dissabte, 18 d’agost de 2018

El capitalisme és l'absurd


La paraula capitalisme no està lliure d’una certa ambigüitat. Tècnicament parlant potser millor parlar del capitalisme neoliberal o neoliberalisme a seques. El neoliberalisme deixat a la seva bola té una inèrcia sense fre a posar preu a absolutament tot. I tot em refereixo fins i tot a coses que encara no existeixen (mercats de futurs, en diuen d’això?), com hipotètiques collites de cafè, cacau, soja o petroli que encara dormita en els entranyes de la terra. I també paisatges, boscos, reserves naturals, bèsties i bestioles i, encara no ho sabem del tot, l’aire que respirem, l’aigua que bevem o veiem escórrer-se per un riu de muntanya, els nostres propis desitjos i debilitats, la malaltia i la mort.  Així, el neoliberalisme té la capacitat, i així l’exerceix, d’especular absolutament amb tot amb l’únic afany de reduir-ho a una xifra de diners més o menys volàtils, dígits que formen part d’un nou corpus de creences que només existeixen en els espuris xips d’ordinadors i computadores. Però als quals tots, per activa o per passiva, obeïm cegament. Així, si jo contemplo un rar arbre que creixi en el cor de la selva Amazònica, és molt probable que d’alguna manera ja s’hagi quantificat en forma de transacció de futur (què en traurem de tallar-lo i vendre’l? O encara més subtilment, quina compensació representa d’emissions de carboni emesos per un vol de Calgary a Montreal?). L’arbre no canviarà la seva essència, ni accidents, tornant a les categories aristotèliques, però per a la nostra percepció que és el que finalment preval, haurà sofert pràcticament una crisi ontològica. Ja no és ell, és una altra cosa buidada d’essència i, el que és més greu de sentit. Vaig escriure en altres posts referint-me a dos àmbits concrets on aquest pervers procés és més evident, la llar i l’art. Però en podria esmentar molts més: el turisme, les catàstrofes naturals, el canvi climàtic. El mateix ocorre amb les nostres vides i sospito que el desassossec inconscient que ens devora a no pas pocs té el seu origen en aquesta percepció d’haver-nos convertit en ens volàtils subjectes a un incert ball de xifres, a qui un monstre sense parpelles però implacable ha devorat amb la seva mirada i buidat d’essència i sobretot de sentit. I el més malèvol de tot plegat és que el sistema ens fa a tots còmplices d’aquesta voràgine des del mateix moment que obrim un compte corrent a un banc.  A un personatge que vaig conèixer fa temps i que ha esmerçat tota la seva vida treballant entre la gent més desafavorida de la terra en un racó del Brasil, quan li vaig preguntar què podíem fer per arreglar el món va respondre amb dues frases que a mi em van semblar aleshores una “boutade” del seixanta-vuit: el capitalisme és l’enemic, i el millor que podeu fer és suïcidar-vos. Això darrer, de forma cada vegada menys subtil, ja ho estem fent.



Cap comentari:

Publica un comentari