Tintin al Tibet o la recerca de la bondat

Si hagués d’escollir el millor còmic que s’hagi escrit i dibuixat, aquest seria Tintin al Tibet. Una obra mestra de l’art gràfic. Totes les obres de Hergé, a partir del Lotus blau, són obres mestres però Tintin al Tibet, al meu entendre, les supera totes en profunditat. Reconec que hi ha un aspecte subjectiu en aquesta valoració i parlo del tema central, el subtext, de l’àlbum que és la recerca quasi desesperada de la bondat. Hergé es trobava en un període vital particular quan el va elaborar. Es va separar de la dona de tota la vida, una mena de matrimoni de conveniència suggerit per un pietós abat que va tenir una forta influència en el jove Hergé, per aparellar-se amb una jove i bonica ajudant del seu estudi (que avui dia encara guarda amb gelosia els sucosos drets d’autor de Hergé).  Hergé, educat en un catolicisme quasi purità, sentia haver-se traït a ell mateix, haver-se embrutat, possiblement rossegat pels escrúpols, i es va preguntar si realment era una persona bona, si la bondat era possible. Potser no en va ser conscient de posar-se aquesta qüestió directament, però va projectar aquesta recerca en el seu fill predilecte, Tintín.  En l’obra Tintín es llença contra tot càlcul racional i fins i tot sentit comú a fer allò que creu que ha de fer i és bo, buscar el seu amic Chang i enfrontar-se si cal a tot:  consells, evidències, muntanyes, allaus i monstres. És l’obstinació de qui sap que no pot trair allò que el fa qui és, l’honestedat amb ell mateix posat fins al límit de posar en joc la pròpia vida. Aquesta actitud arriba a un cert punt d’arrauxament, però també té la capacitat de canviar les actituds dels personatges amb els quals es creua i fins i tot la visió que nosaltres en puguem tenir (el Yeti, prejutjat com un terrible monstre, acaba mostrant-se com posseïdor d’una bondat innata que desafia als humans). En aquest sentit, la constel·lació de personatges és prodigiosa i la posada en escena sublim. Cal recordar que Hergé era un cul de plom. Quasi no va sortir de la seva petita Bèlgica en tota la seva vida però en canvi va ser capaç de recrear móns distants, rics i diversos, personatges perfectament perfilats i trames  travades. Demostra que viatjar de veritat no precisa necessàriament translocar-se enlloc (i que la majoria que creuen viatjar, de fet no fan res més que transportar-se anodinament). No és anecdòtic que el color predominant de l’obra sigui el blanc, senyal de la puresa que tant necessita Hergé.  Al final, Hergé es fa una pregunta cabdal (una recerca quasi espiritual diria jo) i és el que fa aquesta obra un clàssic a l’alçada de qualsevol de les obres mestres de la literatura universal: és possible la bondat? L’home pot ser bo? És possible sortir del propi jo i posar l’altre en el centre de les meves intencions més benèvoles, desinteressadament, fins el punt de posar en joc la pròpia vida? O simplement en el quefer i els gestos quotidians, en la rutina diària que rarament ens exigirà la heroïcitat, però que alhora difícilment pot donar-se si no hi ha aquesta actitud arrelada en l’ànima dels dies que ens toca viure. Perquè, com va dir ara no recordo quin autor, allò que ens fa realment humans no és la intel·ligència, ni el llenguatge, ni  res de res, sinó la capacitat de ser bons, la Bondat.

P.S: En aquest món poblat d’egos, mediocritats, vileses, baixeses, o maldat directament trobo especialment important aquesta reflexió.