Un passeig amb Donald Trump

Fa unes tres setmanes em vaig fer seguidor a través del Twitter de Donald Trump. Volia ser testimoni directe dels famosos i compulsius missatges del personatge. No m'ha decebut, en un sentit negatiu del terme. No para d'escriure, com si no tingués més responsabilitats i no tenen el sedàs que faci suposar que hi hagi un assistent que se n'encarregui, com passa amb el Papa Francesc que també segueixo (m'agraden els contrastos). Des d'un punt de vista lingüístic tenen uns trets constants. Utilitza un rang limitat de paraules, entre les que sobresurten dues: "great" i "tremendous". Fa un ús habitual dels signes d'exclamació i d'aquesta cosa tan molesta que és escriure en majúscules paraules o frases senceres. La impressió general és que sempre està cridant. Des d'un punt de vista dels continguts usa quasi sempre un estil categòric. Blanc o negre, bo o dolent, extraordinari o horrorós. Les reflexions són unidimensionals i simples i, como tota simplificació, permeten dibuixar la realitat cap allí on li convé o creu. Així, fa afirmacions pretesament iròniques sobre on"diantre" (literalment) està el l'escalfament global davant l'onada de fred que ha afectat el "middle east" aquests darrers dies, i ho rebla amb una "please (escalfament global) come soon". Les intervencions tenen quatre temes estrella: 1) atacs ad hominem o lloances desmesurades a persones concretes; 2) els seus èxits en l'àmbit econòmic, sempre mirats amb una visió on tot es pot reduir en termes de negoci i benefici econòmic, incloent els seus èxits negociant amb d'altres països que sonen quasi a extorsions i que no tenen paral·lel amb cap administració amerciana prèvia, segons afirma; 3) furibundes sagetes contra la conxorxa de les "fake news" de certs mitjans de comunicació; i 4) el famós mur pel que ha inventat un trist rodolí que fa "BUILD THE WALL AND THE CRIME WILL FALL", que repeteix com un mantra i escriu així mateix, en majúscules afegint una obsessiva acusació al Partit Demòcrata d'obstaculitzar una resposta a una emergènia nacional i amanit amb anuncis repetitius sobre una ominosa i massiva caravana que es dirigeix a la seva frontera (essencialment d'hondurenys).
 Aquest darrer tema em mereix una reflexió particular ara que sóc a Hondures. No n'he vist cap rastre de la caravana però sé que la formen no més de 3000 o 4000 persones. És un espectacle trist, però no pas l'horda de desheretats barrejada amb criminals que pinten els missatges de Trump. I aquest nombre és ridícul si comptéssim les persones que entren amb visat i s'hi queden als Estats Units. No és cap amenaça per ningú. La ràdio hondurenya repeteix regularment un spot de veu cansada i sense convicció, que la gent s'abstingui d'afegir-s'hi. No cal ser massa llest per saber que és una resposta inhert de les autoritats locals a l'exigència del Estats Units per a que faci alguna cosa. Tot plegat, i em permeto aventurar-me amb aquesta hipòtesi, forma part d'una estratègia més global del Donald Trump per crear alarma i galvanitzar els seus seguidors i construir de totes maneres el mur (com ja està fent), per finalment endosar el seu triomf al partit rival que no donarà permís per desembosar l'astronòmica suma que demana per construir el mur. Una monstruosa manipulació.

 Altrament, poca gent ho assenyala,  l'impacte més significant d'aquesta obra inquietant, serà ecològic, car amputarà els biòtops de molts animals que no entenen de fronteres ni de perillosos excèntrics.
     No cal fer cap més valoració. Només provar de no caure en prejudici i provar els vestigis de veritat que puguin amagar tanta ridícula grandiloqüència. 

P.D: Per compensar-ho, també he començat a seguir una nova representant al congrés dels Estats Units, Alexandara Ocasio-Cortez, que n'és l'antítesi: dona, jove, llatina, llesta, amb idees elaborades, creativa en el llenguatge i l'ús de la ironia i amb discursos amb alçada de mires i empàtics. Sempre hi ha lloc per l'esperança.