Les vacunes contra la COVID-19

  En aquesta pandèmia ningú ha nascut après. Com a molt només hem anat tirant d'analogia amb precedents actuals i històrics i hem aplicat els principis generals de l'epidemiologia per estudiar-la, entendre-la, prevenir-la i afrontar-la. Per tant no em sap gens de greu matisar o aclarir conceptes que he llençat en aquest blog. En la meva darrera entrada la meva posició respecte a les vacunes podia semblar escèptica. Però era una reflexió més de tipus social que no estrictament vaccinològica i des d'aquest punt de vista encara la mantinc. El ministre Illa tenia raó, abans de finals d'any tenim una vacuna aplicable a la població general.

 Ara que ja tenim resultats revisats i publicats sobre les vacunes i que he pogut instruir-me sobre el tema amb certa profunditat em sento capaç de parlar-ne. Primer de tot, penso que cal felicitar-nos que tinguem uns productes que han demostrat una important eficàcia contra la COVID-19. Potser estem en el principi de la fi, però, de moment, només en la seva forma d'onades epidèmiques i brots massius. No hi ha res encara que faci pensar que hi hagi una vacuna que arribés algun dia a tornar-la una malaltia anecdòtica o fins i tot eradicada. No s'ha aconseguit ni amb el xarampió o la poliomielitis tot i tenir unes vacunes molt eficaces. Però sembla que hi ha un horitzó realista per a creure que aquesta situació d'ai-al-cor-continu per les onades epidèmiques que puguin venir regularment, els brots catastròfics en les residències, l'amenaça del col·lapse del sistema sanitari  i les constriccions socials  tinguin una fi o s'esvaeixin en gran mesura. Alegrem-nos-en, doncs, amb la deguda prudència, que no ho hem vist tot encara a nivell clínic ni epidemiològic. I queden moltes preguntes per respondre respecte a les vacunes, i respostes que suscitaran noves preguntes. Per entendre'ns, hem fet un compromís com a societat entre els riscos d'anar a la valenta amb la introducció d'un producte que per anar bé hauria trigat dos o tres anys més per saber cada quan, a qui, amb quina freqüència, si donarà immunitat de grup (aquest efecte probablement amb les que ara s'introduiran, no es produirà), si sortiran noves soques de SARS-CoV-2 que escapint a la immunitat...ens queden uns mesos ben bons d'incertesa i aquestes preguntes importants per respondre respecte a les vacunes més avançades i la mateixa COVID-19.  

Com ho hem pogut aconseguir aquest èxit sense precedents? Una primera reflexió que se m'acut potser encara prematura, és que amb  la COVID-19 és que, encara que a algú li sembli una broma, hem tingut molta sort. Primer, perquè ha estat una malaltia essencialment de gent gran (més del 80% de la mortalitat ha ocorregut en majors de 70 anys) i respecte als nens, els podem considerar pràcticament com a invisibles epidemiològicament parlant. No vull ni imaginar què hauria passat si el SARS-CoV-2 hagués afectat de forma significativa els infants. Ni que haguessin estat transmissors importants de la SARS-CoV-2 com amb d'altres virus respiratoris. Aquesta ha estat una de les poques sorpreses positives de l'epidèmia i que ha permès de preservar molt dignament l'activitat escolar. De fet, és bo recordar que algú ha definit encertadament la COVID-19 com una mena de xarampió però de la gent gran. Les epidèmies de xarampió que avui dia encara es donen són més mortíferes que la COVID-19. És bo saber que paral·lelament a la COVID-19 hi va haver un brot massiu de xarampió a la República Democràtica del Congo que es va endur per endavant en poques setmanes 6000 víctimes (gener del 2020), quasi tots nens. Per si algú té temptacions de queixar-se.

 En segon lloc, els precedents dels coronavirus de l'any 2002 (el SARS-CoV a seques), i el 2012 (el MERS), ja varen suscitar la recerca en vacunes i escatir la fisiopatologia i immunologia dels nous coronavirus. Això ha permès que ens haguem saltat les primeres etapes de la recerca en vacunes. Per entendre'ns, totes les proves amb ratetes i recerca bàsica. Avui ho parlava amb una amiga, si el primer coronavirus en emergir hagués estat el SARS-CoV-2 ara encara estaríem en calçotets i sense un horitzó gaire proper per tenir una vacuna. I evidentment, també hi ha ajudat l'estat avançat de desenvolupament de les tècniques en que es basen les dues vacunes més avançades, la de Pfeizer i la d'Oxford. 

En aquest sentit, m'agrada assenyalar que totes dues vacunes representen un canvi de paradigma que penso que no hauria estat tant fàcil de fer si no ens trobéssim en una situació de tanta fretura. La de Pfeizer literalment ens converitirà, a qui es vacuni, en una mena de persona transgènica transitòria. Tindrem una seqüència genètica dins nostre que expressarà una proteïna aliena a l'organisme. Res a dir, si no hi ha efectes secundaris, però em sembla un salt que a algú li pot semblar inquietant. I la d'Oxford trenca també una barrera. Utiliza com a vector un adenovirus dels ximpanzés, de manera que replica de forma articifial el salt entre espècies que de fet han fet els coronavirus. També pot sonar a inquietant. 

Com en d'altres crisis, sembla que la pandèmia aquesta està fent emergir uns certs canvis de paradigma, uns moviments somorts que s'acceleraran a tots nivells i han fet emergir les forces profundes que ens configuren com a societat i individualment que no sé si hi ha gaire gent que sap mirar de front però tela marinera. Com el que essencialment és un grapat de molècules que s'autorepliquen amb indiferència han arribat a suscitar. No m'estendré en el tema de les residències, per exemple, ja ho faré un dia que tot s'hagi apaivagat. No sé si per bé o per mal, però no estic segur si no estem en un d'aquells moments històrics en que les pollegueres de la història grinyolen i assenyalen una direcció.

I no serà al meu entendre per la devastació que hagi pogut provocar la COVID-19. Des d'un punt de vista històric no deixaré de repetir que aquesta pandèmia no passa del nivell d'anècdota, irrisòria (només cal mirar les xifres de la pesta, febre groga, còlera, grip del 1918, etc.).  I no estic d'acord amb aquest nou guru, el Yuval, que deia que d'aquí cent anys no ens en recordaríem. Si no hi ha sorpreses no crec que en passin més de 5 per a que sigui un record més o menys disolt si les vacunes fan el seu fet. Som així, per bé i per mal.