A la casa de Tavertet on passàvem uns agradables dies d'estiu, hi ha una estanteria amb una rècula de llibres curosament enquadernats, d'aquelles col·leccions que semblen preparades per embellir les estances i criar pols. Era una sèrie escollida d'obres de la literatura catalana, enre les quals hi havia Solitud, de Víctor Català (àlies de Caterina Albert). Com que era un dels llibres d'aquells que se'n diuen imprescindibles i em feia vergonya confessar que encara no me l'havia endrapat, el vaig agafar i me'l vaig llegir. Certament, és possible que cada lectura tingui el seu moment en la vida i potser aquest era el de Solitud. Una meravella que no hagués pogut apreciar anys enrere. Com és possible que amb ben poques descripcions el lector pugui figurar-se com són exactament els personatges de la novel·la? És un misteri. Que encara se'm va posar més manifest quan es va programar precisament l'obra teatralitzada al TNC per la nova temporada i que la Covid no ha aconseguit estroncar. A més a més, l'obra de teatre es va representar a la sala tallers, molt més reduïda i acollidora i vaig tenir el privilegi de seure a primera fila de manera que tenia la sensació que l'estaven representant únicament per a mi. Només havia d'estirar els polpells de la mà i quasi tocava els actors. Va confluir aquest privilegi amb que tenia el text ben fresc, i sorprenentment l'obra és quasi una recitació teatralitzada del llibre, fil per randa. I el que és més extraordinari, van prendre vida davant meu exactament com me'ls havia figurat mentre llegia el llibre. Un moment d'aquells que pocasoltament se'n diuen màgics. I una admiració rendida per l'equip d'actors, sobretot la passió que tranmetia la Mila (me n'he enamorat de l'actiu i el personatge) i els astorants canvis de registre del pastor. Si, els actors eren alhora narradors i personatges i canviaven el registre contínuament però aquest canvi era més palès i abrupte en el pastor que passava de recitar en un català contemporani a un dialecte pallarès del segle XIX amb una facilitat astoradora. Una autèntica transfiguració en la qual em vaig sentir embolcallat, revivfint fil per randa paràgrafs sencers que recordava amb tots els punts i les seves comes.
De l'obra en si no puc afegir gaire més del que se n'ha escrit. Drama rural? Arquetip? L'anhel d'una vida més alta i més noble estroncat? Un clàssic de la nostra literatura que puc afirmar per criteri propi, i m'atreviria a dir que la Mila, la protagonista de l'obra, és la nostra Madame Bovary. Un dona empresonada que està feta per volar amunt, per planar per sobre els desitjos vulgars però atrapada en un món ferèstec, decebedor on debades busca la plenitud i només troba l'anorreament insensible d'un món salvatge i despietat malgrat les aparences. Fins i tot allò que semblava bo acaba essent absorvit per la maldat, el petit Baldiri i la bondat del pastor. Un altre aspecte és la esborronadora riquesa del llenguatge respectadíssim per l'obra de teatra. La vividesa assolida per la Víctor Català especialment quan ressuscita en boca del pastor el pallarès que sembli haver nascut de la pedra, el prat i la muntanya. Per contrast, això fa témer que de la llengua n'estem fent un espectre que amb prou feines ens serveix per escriure insulsols tweets. Si la llengua és el reflex de la nostra capacitat de veure i interpretar el món em penso que anem venuts. Adéu al matís, adéu al contrast i la complexitat. Visca la Solitud.
PD: A l'inici de l'obra els actors ens van reptar a trobar l'única paraula que la Víctor Català no va utilitzar i ells van incrustar en l'obra. No sé si era un concurs o es podia guanyar res, però des de la meva posició privilegiada de recent lector de l'obra crec que era "marjaula", que ve a dir fulana, perquè em va sobtar com la Víctor Català donava a entendre aquest estigma que li havien endosat a la Mila sense dir cap paraula concreta. A veure si serà cert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada