Idees per un any de pandèmia

  Des que vaig obrir aquest blog m'he obligat a, com a mínim, fer una entrada mensual. Estic a punt de trair el meu propòsit, he arribat a 30 d'Abril sense dir ni mu. Així que esgarraparé algunes idees que tenia al cap i que m'ha cridat l'atenció.

Tenia preparada una entrada de reflexió sobre l'any llarg de pandèmia que portem a sobre. La impressió central, com escrivia fa precisament un any, és que si bé el paisatge humà i social canvia, la vida com el curs d'un riu no té més opció que avançar. Cap a on sigui, donar espai a noves realitats, a noves vides. Si bé a vegades m'omple d'optimisme aquesta inevitable vitalitat (és allò que alguns hem cantat, cal que neixin flors a cada instant), a voltes m'abassega la indiferència amb que transcorre, com darrera un mort o molts morts, tirem endavant perquè no hi ha més remei. Fa vergonya parlar de catàstrofe si es compara amb passats no tan remots (guerres civils i mundials, pandèmies de grip, etc.) en que tot acabava renaixent, però m'ha permès comprendre aquesta sensació que tenien els nostres avantpassats (a quasi tots els va tocar alguna guerra o epidèmia, pel cap baix) que malgrat tot, i com sigui, sempre es va endavant perquè no hi ha altra llei.

Fa poc vaig veure una pel·lícula que en tenia ganes. Els dos Papes. En tenia molt bona referència i no m'ha decebut. És un duel interpretatiu entre dos grans actors, Anthony Hopkings i Jonathan Pryce. Una delícia només per això, i pels que podem tenir-ne la sensibilitat, també una aproximació molt humana a aquest fenòmen mil·lenari que és l'Església Catòlica. Un apunt, encara que sembli paradoxal, allò que em pot fer creïble l'Església Catòlica és que té tots els defectes, vicis i incongruències dels mateixos homes que la formen. Una comunitat perfecta i de purs em resultaria inhumana, per no insofrible. 

Estic pagant un deute pendent, llegir-me Guerra i Pau de Tolstoi. I crec que ho estic fent en el moment adequat. No me l'hauria pogut empassar no fa pas massa temps i ara em té captivat, per no dir fascinat. Perquè volem inventar màquines del temps quan tenim un Tolstoi? És més, si tinguéssim una màquina del temps i l'enviéssim a l'època de les Guerres Napoleòniques no entendria res com ens ho arriba a transmetre aquest autor al·lucinant. Tot llegint-lo entrem en les ments dels personatges de l`època i sabem què sentien, perquè feien el que feien, en un marc històric també fascinant.

Observo, pel lloc on visc, com la Sagrada Família creix perceptiblement dia a dia. I quasi fa tirar enrere la imponència de l'edifici. Algú escrivia fa poc i no li falta raó, que és desmesurat respecte al seu entorn. Ja sabeu que la polèmica per continuar-lo o no és vella però ella segueix creixent amb una indiferència absoluta. Aquestes veus es van apaivagar quan es descobrí el meravellós interior de la nau central. Tothom ha emmudit davant aquesta meravella i potser cal acceptar que si l'exterior, a ulls d'alguns, els sembla una mona de Pasqua, potser val la pena aquest preu per disposar d'aquest espai que Gaudí va imaginar ja fa uns 140 anys.

Quan es va anunciar amb certa eufòria que gràcies a les vacunes la Covid-19 havia quasi desaparegut de les residències d'avis, em va sobtar un cert desassossec. Jo que he conegut aquesta realitat de prop, realment me n'alegro molt, és un alleujament infinit, que les tinguem pacificades des d'un punt de vista epidemiològic. Però em queda una sensació com si, simplement, haguéssim llençat una capa de calç sobre un mort del qual ja no es vol saber de què va morir.

Per la finestra sento el xisclet de les falzies que estripen el cel, i més subtils els ballesters. Em transporten a l'anunci d'un llangorós estiu, una primavera que es desborda, indiferent a pandèmies i a les meves cabòries.