Per qui no conegui l'àlbum de Tintin al Tibet, en faré una brevíssima sinopsi. Tchang, l'amic de l'ànima de Tintin, desapareix en un accident d'avió a l'Himàlaia i aquest decideix, contra tota evidència que estigui viu, d'anar-lo a rescatar. És un còmic que em té captivat i del qual ja en vaig fer una entrada general fa temps.
Ara imaginava que l'absurda expedició formada pel Tintin, Milú, el capità Haddock i potser el sherpa Tharkey, hagués simplement desaparegut entre les neus perpètues a la recerca del Tchang i ningú n'haguera sabut mai més res i aquí s'acaba el cuento. És clar, imaginar això sobre una història que ja d'entrada és imaginada és portar l'especulació al límit. Perquè l'Hergé no s'hauria molestat de contar la història frustrada. No hagués vengut gaire.
Hi ha una creença generalitzada, potser només és un desig que ens habita a tots, que les grans empreses, començant pels mateixos projectes vitals, han d'estar governades per un destí amable si la causa és noble o la intenció recta. Encara més, mereixen ser explicades i recordades. Però resulta que el fracàs més absolut sol ser una constant força constant, si més no en forma d'oblit escombrat per la sorra o les neus del temps. Inquieta pensar que allò de més gran i sublim que s'hagi mai assolit (esportivamente, artísticament, científicament), no té cap mena d'arrelament en una realitat immutable i tot acaba essent engolit per la indiferència de l'univers, com suggereix el Woody Allen amb el seu característic cinisme.
Però malgrat tot, Tintin emprèn l'aventura perquè no pot fer res més que seguir l'impuls d'iniciar un viatge que arriba a tenir una ressonància homèrica. No dubta ni un moment del que cal fer i visualitza exactament on està la línia que assenyala allò que és bo. Tampoc se li entreveu el pensament que tot acabi en no res. L'alternativa de quedar-se a l'apacible vall dels assenyats i preguntar-se què se n'ha fet i què hauria pogut fer pel seu amic de l'ànima no és una opció. Aquesta actitud és el motor de tota la història que sabem que ens portarà a una fi explicable, interessant si més no, per l'hàbil ploma d'Hergè i el seu extraordinari traç. La categoria d'utilitat queda totalment superada per la necessitat de sentit i els lectors de Tintin al Tibet li donem plenament la raó entre altres coses perquè sinó no haguéssim llegit mai un àlbum tan extraordinari. Una altra cosa és que si faríem cas a aquesta inclinació i actuaríem com el Tintin, arriscar-ho tot per fer allò que sabem que hem de fer sense més càlculs.
Tot i així hi ha un moment en què la desesperació sembla emparar-se de Tintin, quan Tharkey li mostra la immensitat indiferent de les neus, les muntanyes que han engolit el seu amic, la infinitud on tot es dissol i estan a punt de girar cua perquè tot esforç serà inútil i tota esperança vana.
És una de les escenes més captivadores de tot l'àlbum, on Hergé canvia l'angle de l'observador ommniscient donant una visió panoràmica, les tres figures perdudes en la immensitat i fins i tot transmet el silenci gèlid de l'entorn i de la seva realitat. On trobaré una llum, un senyal que indiqui que hi ha esperança, sortida en la fredor, encara que abassegadoramente bella, d'aquest món? Cal dir que Hergé juga molt hàbilment amb el lector en posar el caire de la renúncia al final de la pàgina corresponent. Tintin plora (potser és l'única ocasió en què plora explícitament en la vintena llarga d'àlbums que protagonitza), està estripat per dins perquè, això m'ho dic jo, abandona tota esperança de trobar a Tchang i a la manera de Dante, de forma més profunda, això significa resignar-se a una vida devorat per la recança.
Així Hergé ens fa còmplices quan girem la pàgina àvidament, com si nosaltres, també passem pàgina a una aventura tan inútil com qualsevol gest humà però amb l'ànsia que aparegui un indici que història continuï i acabi bé, com les nostres pròpies vides.
No faig un spóiler si dic que en passar la pàgina el senyal arriba.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada