Omicron

  Aquesta entrada no pretén fer d'oracle sobre la pandèmia. N'anem sobrats. L'espai mediàtic ja ha estat ocupat per a qui n'ha sabut més o, en no poques ocasions, ha estat més espavilat per fer-s'hi un forat. Ara ja tenim una bona colla de personatges que al marge de la seva vàlua  han quedat incrustats en l'imaginari col·lectiu, per major glòria de les seves carreres professionals. 

Omicron, no cal que ho recordi, és el nom de la darrera variant del SARS-CoV-2 que s'està menjant, epidemiològicament parlant la seva antecessora Delta, tal com va fer ella mateixa amb l'Alfa. No es pot dir que el nom faci patxoca. És més propi d'asteroide que hagi d'interceptar l'òrbita de la terra, però a la OMS han continuat fidels a l'alfabet grec igual que es donen noms a vegades desconcertants a borrasques o huracans (recordem la famosa Filomena, o la Glòria). Aquesta nomenclatura té fins i tot una inquietant ressonància bíblica, Alfa i Omega, principi i fi. Però sembla força unànime l'opinió  que no arribarem a esgotar l'alfabet grec ni a cap fi apocalíptica, si més no en variants que canviïn significativament el comportament epidemiològic i clínic de la Covid-19. És bo recordar, una vegada més, que les epidèmies del passat no fan res més que empal·lidir el que ara ocorre.

Un principi bàsic per entendre el comportament d'un agent infecciós és que els som absolutament indiferents. Seguint la lògica tant brillantment exposada per Richard Dawkins a  El gen egoïsta, el SARS-CoV-2 no deixa de ser una seqüència  de gens envolcallada que delmen per autoreplicar-se i perpetuar-se de forma cega i sense un sentit en ell mateix. Per tant, l'evolució natural és ser cada vegada més infecciós amb un equilibri que no se li giri en contra (per exemple que infectés a tot quisqui i creés una immunitat general), que és el que li dona més avantage per aquest propòsit, i no pas virulent que no li aporta res. Els estudis serològics retrospectius d'altres coronavirus que ja estaven ben presents com a causants de refredats comuns (una mitja dotzena), apunten en aquest sentit. I la capacitat infectiva té probablement un límit biològic que avui per avui el marca el xarampió, un virus ARN que també muta però que des que el coneixem no ha augmentat més la seva capacitat infectiva. Per entendre'ns, la R0 del xarampió és de 13-14 i qui hagi viscut un brot d'aquest virus sabrà que té una propagació fulminant que sempre s'avança a qualsevol mesura. Només una bona cobertura vacunal prèvia pot evitar aquests brots (obro parèntesi, aquesta regla té excepcions importants, la pesta humana per exemple, que la provoca una bactèria, no un virus, fa exactament el contrari: gràcies a la seva hipervirulència el que espera és que els hostes s'adaptin a ella, no a l'inrevés, tanco parèntesi).

Amb aquesta base ja hi ha força "experts" que anuncien que aquesta onada serà el cant del cigne de la pandèmia, que Omicron no evolucionarà significament més i si ho fa serà cap a una menor virulència, ens immunitzarà a tots de forma natural i ajudats una mica per les vacunes que si més no evitaran la malaltia greu i arribarem a l'apacible nirvana epidèmic en que es sumi com un més dels virus estacionals als que estem tant acostumats i no suposen cap disrupció en les nostres vides (grip, virus respiratori sincitial i tota la corrua d'agents causals del refredat comú).

Al marge que això sigui aixì (que ja veurem, perquè fins ara cap virus ha evolucionat sota l'efecte tant intens d'unes vacunes  i pautes vacunals  també en constant evolució), a curt i mig termini hi ha moltes incerteses. Per exemple, emmirallant-nos amb sudàfrica ja hi ha hagut alguna afirmació exaltada que Omicron és menys virulenta en sí mateixa i que l'onada s'apaivaga ràpidament. A sudàfrica tenen una estructura poblacional molt diferent, i sobretot, estan al bell mig de l'estiu austral i ja se sap perfectament que el SARS-CoV-2 respon molt bé als patrons estacionals d'altres virus respiratoris, i que si fins ara no s'ha establert amb aquest patró és perquè hi ha d'altres factors que influeixen en un virus de nova introducció entre els humans. Però no falten evidències que demostren que la infecciositat està afavorida per un ambient fred, sec i també per baixes radiacions dels ratjos ultraviolats, tot de coses pròpies de l'hivern. Res d'imprevisible. En segon lloc estem immersos aquests dies en un  experiment epidemiològic que em provoca una barreja d'inquietud, horror i curiositat. M'explicaré. Una característica del SARS-CoV-2 és que un 20% dels infectats són responsables del 80% de les infeccions. Això és degut a que hi ha persones que intrínsecament tenen més capacitat de transmetre el virus, i que si a més es dona la circumstància que tenen més possibilitats de contactar molta gent provoquen el que es coneixen com els esdeveniments super-difusors: una persona origina molts casos primaris, i secundaris. L'amplitud d'aquests esdeveniments està vehiculitzada sobretot pel nombre de casos secundaris, és a dir, la possibilitat que els infectats primaris pel cas índex originin un o dos casos més sense que necessàriament siguin ells mateixos superdifusors. Sabem que l'epidemiologia de la Covid-19 està governada per aquesta dinàmica, alguns brots els podem detectar, d'altres passaran desapercebuts. En això es basa la limitació d'aforaments, per exemple. Però ara, aquesta primera setmana precisament quan està entrant Omicron, hem esperat una colla de dies sense cap restricció i per tant permetent que ocorrin aquests esdeveniments superdifusors, però en el moment precís en que els infectats primaris per Omicron pul·lulen per la societat, ens anem a tancar tots una bona colla d'hores a les cases, on sabem que es donen la majoria dels casos secundaris. És com si haguéssim sembrat la terra i ara la reguéssim amb deler. O encès la metxa d'una traca. Que no ens estranyi un esclat espectacular de casos. A mi també m'agrada jugar a fer d'oracle de tant en tant. Crec que pels volts de cap d'any tindrem un resposta de quin peu calça tot plegat, inclosa la virulència real de l'Omicron. A data d'avui als hospitals estem encara veient els casos ingressats per la variant Delta, és a dir, es solapa una sisena onada amb la setena pròpia de la Omicron. Només ens queda com a esperança i és que sigui per les vacunes, per la immunitat per infeccions prèvies, perquè sigui intrínsecament menys virulent o per una combinació de tot plegat no es col·lapsi el sistema sanitari ni haguem de començar el trimestre amb les escoles tancades.  A seure, menjar canelons, torrons, raïms i esperar allò inevitable, sigui el que sigui. 

Una segona incertesa que em ronda és la necessitat de la vacunació infantil. Jo no dubto que els assajos clínics i l'evidència demostri que no hi ha efectes adversos remarcables, però sí que penso que no és una base suficient per sustentar la introducció de la vacuna en aquestes franges d'edat. Primer perquè el marge de benefici individual és molt minso. Diria que estadísticament hem de continuar patint més per a que se la fotin en patinet que no pas pel SARS-CoV-2, en segon terme perquè igual que amb els adults potser les revacunacions cada 4 o 6 mesos seran necessàries i això no ho ha previst ningú,  en tercer terme, no entenc que precisament s'implementi aquesta vacunació amb l'entrada d'una nova variant que n'escapa, si més no en la primera dosi que és en l'intèrval en que estaran els nens que es vacunin ara i s'exposin a Omicron. El primum non nocere ja no pot ser tan clar. En aquest escenari no m'ha semblat honesta la pseudo-campanya publicitària que ha acompanyat la vacunació infantil i la frivolitat amb la que ha estat avalada pels professionals mediàtics de torn. Quan un especialista afirma que els nens no-vacunats tenent 37 vegades més probabilitats de patir miocarditis als que tenim nocions d'estadística i medicina se'ns posen els pèls de punta. De què parla, d'un denominador d'un milió, de deu milions, de cent? Quin intèrval de confiança? I això sense entrar en el terme miocarditis que deixat anar així a la valenta sona a papus, com una síndrome inflamatòria també associada a la Covid-19 en infants que es resol quasi sempre espontàniament però que  pels profans sona pitjor que l'amenaça que a un nen l'atropelli un camió mentre passeja en patinet. Altrament, justificar-ho perquè als Estats Units s'ha introduït sense gaires conseqüències em provoca una certa desconfiança tractant-se d'un sistema sanitari que funciona com un mercat més.

La justificació que la vacunació dels nens protegirà els adults tampoc em sembla aigua prou clara. No fem el mateix plantejament amb la grip ni la vacuna anti-pneumocòccica (i ambdues no estan en el calendari vaccinal). I sabem ara que la infecció no només és una qüestió qualitativa, és a dir, que una persona vacunada protegeixi més d'infectar o ser infectada, sinó que segons la naturalesa de la interacció la vacunació pot arribar a ser poc rellevant (per exemple, en un contacte estret dins d'una casa). En resum, espero que el primum non nocere sigui cert i no espero gaire més que això, que no mini més la confiança general en les vacunes, i es plantegi millor aquesta estratègia quan es tingui més clar el qui, com, el quan i el perquè. Deixem els nens tranquils, incloses les escoles que com he dit manta vegades són la darrera barraca que caldria tancar abans no ho fes el  sistema sanitari (cosa que només passarà si , definitivament, arribem a la Omega apocalíptica).  Al cap i a la fi són els que menys culpa tenen de tot plegat. 

Una altra incertesa que acabo d'apuntar és si tot plegat acabarà reduint-se a vacunar-nos cada 3 o 6 mesos. Tota l'evidència apunta que totes les vacunes actualent aprovades, algunes més, d'altres menys, perden la capacitat de prevenir la infecció (no tant la malaltia greu). No sé si al final tot plegat provocarà una fatiga vacunal amb una adherència cada vegada més baixa. Sense afegir la important reflexió que aquí ja es parla de quartes dosis quan a la major part del món encara delmen per fer arribar a la primera dosi. A vegades em dona per pensar malament i creure si no hi ha un interès espuri de mantenir aquest "mercat" captiu. Que tota l'esperança sigui encara en la píndola màgica, en l'evolució benigna cap a una soca menys virulenta, en un pensament amb un rerefons màgic que ha enterrat totes les misèries, contradiccions i contrarietats que ha posat de manifesta aquesta pandèmia, tant en el seu origen i propagació com en la resposta i els efectes socials que ha produït. Que tot canvii sense que canvii res. No puc deixar de pensar en allò que vam viure durant la primera onada  en les residències d'avis, que ni tan sols ha suscitat un debat sobre quin model residencial i d'atenció a la gent gran hauríem de desenvolupar. I models i idees no en falten però sé per pròpia experiència que fer penetrar aquestes idees és com una gota malaya regalimant contra un sòcol de marbre. O un sistema econòmic embogit i embogidor basat en l'especulació, el deute i la riquesa virtual que ens porta a sacrificar les persones, el valor de les coses i el seu sentit mateix en l'altar de l'economia. Hi ha algú encara prou ingenu per no adonar-se en què es basa realment la única i estulta instrucció que ha estat capaç d'emetre el govern central, l'ús de mascaretes a l'exterior?  Que sembli que es fa alguna cosa, sense fer res. O la crisi climàtica i ambiental que està darrera dels salts de zoonosis a l'home, com els ja recurrents brots d'Ebola al Congo que tenen pe resposta única desenvolupar vacunes sense reflexionar seriosament sobre les causes que els provoquen. 

 I finalment, res del que he dit vol minar la confiança de les vacunes en els adults, si no fos per elles (posem per cas que hagués aparegut directament la variant alfa, Delta o Omicron), estaríem ben venuts en una situació prou propera a la Omega.

Que tingueu unes bones festes.