Tornada a Níger

 

 El món canvia, però hi ha coses que els és indiferent, com  riu Níger que ara baixa ple d'aigua, calmós i immens.  Torno a Niger, quan la darrera vegada que hi vaig ser, ho recordo molt bé, fèiem broma sobre l'alarma que suscitava un nou virus que s'havia detectat a la ciutat de Wuhan, a la Xina. Recordo la frivolitat amb que es tractava la notícia quan els mitjans de comunicació especulaven sobre el risc que els gossos s'infectessin i coses per l'estil. I la gràcia que ens feia. Després, feina vaig tenir per tornar a casa abans no em tanquessin l'espai aeri. La resta és història coneguda. Qui em conegui i els pocs que llegeixen aquest blog sabran les vicissituds que he viscut aquests temps pandèmics. Torno a Níger, i el riu al final de l'època de pluges, discorre ple de sediments que li donen color terrós. Si xopes la mà  l'aigua té un tacte untuós, quasi com si fos oli per les partícules d'argila que hi suren. Al capvespre s'encén com si fos de mercuri. Ja li poden passar per damunt les pandèmies que sigui, continuarà fent el seu inversemblant recorregut. Des de Guinea sembla que vulgui  morir al Sahara en una agosarada i immensa corva que el desafia i en surt encara carregat d'una abassegadora quantitat d'aigua quan entra a Níger, diria que quasi triomfal.

 Aquesta vegada no he pogut moure'm de la capital, Niamey. La seguretat ha degenerat aquests darrers dos anys i no m'ho han permès. El record del Níger acollidor,  de ral·lis i festivals folklòrics al desert, en què els més intrèpids podien penetrar a l'Aïr o el Ténéré sense tenir més por que la calor i la set, ara ja s'ha acabat. És un lloc perillós per les màfies de tràfics de migrants i grups jihadistes o viceversa (es deuen confondre), que hi pul·lulen. Ara és veritablement inhòspit i si ets blanc la mateixa policia t'impedeix de sortir de la capital com no t'hagis preparat una escorta. És un món que no sembla que hagi de tornar. En l'hostal on m'estic hi ha una petita biblioteca de temàtica exclusiva sobre el Sahara i el Sahel. Llibres fascinants que no hauria pogut trobar enlloc. Molts són d'enamorats del desert que s'hi han passat la vida creuant-lo amb una ànsia tant científica, literària o fotográfica. El secret d'aquests autors i exploradors és que mai n'han tingut prou de perdre's per la immensitat, que de tan inatansable els convidava contínuament a percaçar-la, a trobar el secret del seu encís. Alguns van visitar els darres espais que ningú havia cartografiat i d'això en fa sorprenentment poc temps. Les imatges que ens han llegat són captivadores, espais desolats, quasi extraterrestres que canvien amb la llum del dia, brins inversemblants de vida i gent capaç d'habitar-hi.  I aquests llocs encara existeixen. Ara tot això s'ha acabat o se'ns ha fet inabastable que ve a ser el mateix. Els temps que corren ho han escombrat com un miratge. El desert només el creuen els treballadors de les mines que niuen al seu cor, sobretot d'urani, i els immigrants que venen de tot l'Àfrica de l'Est i Central per arribar-se a Líbia i buscar el Mediterrani que els separa d'Europa. L'aventura èpica i estètica ha deixat pas al drama més vidriós que és un reflexe del món mutant i cada vegada més inhòspit, pel canvi climàtic, els conflictes armats, la fam que empeny tossudament als joves subsharians que buscar una vida millor i que Europa s'esforça calladament per posar-ho difícil al preu que morin en aquesta travessa o al mig de la Mediterrània.  Perdre's pel Ténéré ja no és un luxe de lletraferits i aventurers.