The Velvet Queen

  Fa uns mesos un familiar em va subscriure a un setmanari anglès, The Week, que sempre m'havia fascinat. És un nova porta oberta al món, que trenca l'ecosfera informativa on vivim en el nostre país i vulguem o no esbiaixa la nostra percepció del que passa fins en el nostre entorn més immediat. El The Week, malgrat ser setmanal, té uns constinguts molt ben treballats amb articles molt sucosos a més de fer un repàs general del que passa al món. Per contrast, fan vomitives moltes publicacions del nostre país, sobretot les de caire digital. M'assabento de notícies que ens són desapercebudes, punts de vista nous i l'enriquiment de coses que ja sabíem (i alhora prendre consciència de les xaronades del nostre país que em semblaven tant importants). Inclou també una secció de crítica de llibres i pel·lícules, molts i moltes dels quals hauria ignorat, malauradament. Una d'aquestes pel·lícules és una mena de documental (no crec que ho sigui estrictament), sobre la pantera de les neus titutla The Velwet Queen (la reina de vellut, més o menys). El més estrany dels felins que viu a gran alçada en l'himàlaia i els seus contraforts. Un dels animals més esquius de la terra però que provoca una sana obsessió al fotògraf que la persegueix (el live motiv del documental) per la seva salvatge bellesa. Al fotògraf l'acompanya un escriptor, i probablement un càmera que es fa alhora absent perquè no el veiem ni el sentim mai però pren una posició com si fos un tercer acompanyant, mut, que els observa contínuament i els altres dos l'ignoren com si es tractés d'un fantasma. Això ja fa d'entrada penetrar en el periple dels dos personatges com si fóssim nosaltres mateixos que els acompanyem. Com he dit, no es tracta d'un documental perquè no va de la pantera de les neus estrictament a la manera que ho seria un del National Geographic, sinó de la recerca i observació pacient d'un entorn àrid, inhòspit, poc acollidor però impregnat d'una prístina bellesa, com si la mà de l'home no l'hagués tocat mai, i on descobreixen matisos, colors, una plenitud de formes de vida que es manifesten a base d'hores d'espera fins que es revelen. La paraula revelació és utilitzada intencionadament per l'escriptor, perquè al llarg del documental descobreix aquesta dimensió contemplativa del treball del fotògraf que simplement espera que un ésser es manifesti, quan i on vulgui, per captar-ne l'essència, la bellesa. I fa servir una imatge molt encertada, diu que és com una epifania de la creació, que no podem controlar com ho fem de manera grotesca en un zoo (és l'antítesi de l'esperit que anima aquests dos personatges), sinó que es manifesta sense que es pugui preveure gaire i aleshores arriba l'esglai, fins i tot l'estupor de descobrir una nova meravella que necessàriament s'escapoleix de nou (això també els diferencia d'un vulgar caçador). En aquest procés de descoberta i auto-descoberta, amb diàlegs espontanis entre escriptor i fotògraf, es fa ressentir un anhel d'arrelament, de contacte amb el misteri que és la mateixa vida i un profund respecte com si els homes, ells dos, fossin uns intrussos que el millor que poden fer és passar desapercebuts. I només aleshores se'ls revelen les criatures. L'escriptor també canvia la seva manera de posicionar-se davant tot el que se li manifesta. A l'inici creu que són ells els que observen i sorprenen les seves preses. Però al final se n'adona que qui és constantment observat, controlat són ells mateixos. Que quilòmetres abans no arribin alloc la pantera de les neus, l'ós de l'himàlia o la bèstia grossa o petita que sigui ja els tenen presents i decidiran si es deixen acostar o no. Canvia de cop la posició de l'home des de la seva suposada preeminència  i dona la iniciativa, com així ha estat sempre, a la natura per a qui només som una nosa passatgera si continuem així. Evidentment, la pantera acaba apareixent però només al final de la pel·lícula, com l'excusa del periple espiritual podríem dir dels dos personatges.

 Passant a les antípodes, aquests pensaments m'han vingut al cap precisament ara que sóc a Níger. He sortit de l'hostal on m'hostatjo a la capital, Niamey, i un vent abrandat ha alçat un núvol de pols que ha cobert tota la ciutat. Els arbres s'arremolinaven i un vel negre i altíssim semblava anar a caure sobre Niamey. Era una monstruosa tempesta, que he anat a resseguir a una balconada d'un hotel no gaire lluny que s'aboca sobre el riu Níger. La visió era la d'un Leviathan que ens volgués aniquilar. L'aire que somovia feia com si el riu hagués invertit la seva corrent i dins llampegujava sense parar mentre ens arribava un rebombori de trons.M'he assegut a veure l'espectacle, també una revelació, esperant aixoplugar-me quan es desencadenés el diluvi. Però la tempesta ha esquivat Niamey i l'he poguda resseguir quan vagarejava cap a l'altra riba del Níger, mentre els llamps eren cada vegada més fulgurants a mesura que el sol es ponia.