Niamey, 1 d'Octubre del 2022

 Aquest matí he donat una volta pel riu Níger acompanyat per un noi local, fins uns cinc quilòmetres riu avall, a l'altra riba, a una zona on hi havien proliferat restaurants locals, zones d'oci a l'Africana, i acudien els turistes, viatgers i passavolants que venien al país. Ara tot està consumit per la deixadesa i la desolació, els murs al peu de rius menjats per l'humitat del gran riu. Es va estroncar fa uns anys el fluxe de turistes hiptonitzats pel desert i la gent que hi habita, per la inseguretat provocada pel més simple bandolerisme fins grups armats organitzats que fan la viu viu per tot el Sahel. Fa poc més d'un any van assassinar quatre francesos que visitaven un parc natural on subsisteixen un grapat de girafes, a no més de 50 quilòmetres de la capital. Va sentenciar definitivament el turisme internacional. El noi es planyia de la duresa de la vida, se la guanyava amb aquestes passejades pel riu, de la venda de joies i rampoines touaregs. Els pocs "blancs" que venim són per afers de negocis o en l'àmbit de la cooperació (les "humanitaires" se'n diuen). Sense voler vivim en una esfera de seguretat a vegades paranoica, tothom allotjant-se en hotels d'un luxe lacerant en un país que està en els primers rànkings de pobresa amb la prohibició de les organitzacions respectives de sortir de la capital per terra. El noi es queixava amargament, és el to del discurs que he sentit en d'altres llocs. Com una terra que té tants recursos minerals i una riquesa cultural extraordinària, a més d'una oferta turística de qualitat (no està fet per atraure les masses el desert), s'ha quedat estancat i fins i tot va enrere. I no sembla que les coses pintin per a que es redreci la situació. Ara mateix a la veïna Burkina-Faso hi ha hagut un cop d'estat. Era un país modèlic en la regió i repeteix els mateixos cicles sisífics que ja hem vist arreu de l'Àfrica. Una guspira en un país veí és capaç de generar tot un incendi des de Mauritània fins el Txad. No ha d'estranyar que perduda tota esperança, els cada vegada més nombrosos joves sub-saharians es llencin a l'aventura d'atansar Europa per més difícil que se'ls hi posi. Qui no té res a perdre es juga el poc que té. És un tot o res al qual nosaltres també ens hi apuntaríem. El que ha ocorregut des del nostre 1 d'Octubre del 2017 provoca més aviat inquietud, no cal que ho esmenti. Vist des des d'aquesta perspectiva, el nostre 1 d'Octubre sembla més aviat una facècia xarona per molta èpica, sal i pebre que hi posem i legítimitat tingui el que es va fer o deixar de fer. Fins que la gent no s'hi jugui el pa em miro em circumspecció qualsevol causa, tot i creure que tota societat té dret a discutir, debatre i decidir el que vulgui però sempre m'he mirat amb una certa sospita la independència en sí mateixa, si ens ha de dur a replicar la mateixa grisor d'idees habituals per donar un futur que valgui la pena als nostres joves i infants.