Assamaka

 Si m'ho haguera proposat no hauria arribat mai a Assamaka. El nom d'aquesta localitat suggereix exotisme oriental, com Samarkanda o Tombouctú. Però és, més prosaicament,  el cul de món, en diversos sentits. Assamaka es troba a la frontera entre Níger i Argèlia, pel costat nigerí al bell mig d'una planície sahariana que des de temps immemorials només tenia la virtut de tenir un pou i per tant vertrebava els llocs de pas dels Touaregs i caravaners per les rutes transaharianes. Després es va traçar amb tiralínies la frontera que no busca cap accident geogràfic, difícil de trobar en tot cas, entre ambdós països. Al voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres d'una  homogènia superfície arenosa closa per una volta del cel blava  sense cap rastre de núvol, que arriba provocar claustrofòbia. Unes  humils dunes proven d'alçar-se i el sol que cau a pic com si es tractés d'un altra planeta impàvid. Un lloc on no hauria de ocórrer absolutament res, amb prou feines algun inversemblant bri de vida, si no fos per la frontera que es va traçar el segle XIX. Aquesta convenció humana ha fet d'Assamaka l'epicentre ignorat per  la resta del món d'una silent i contínua tragèdia. Assamaka és el punt de pas dels migrants expulsats des d'Argèlia i això n'ha fet un d'aquells no-llocs del món, com els aeroports o moltes localitats frontereres, que tenen alguna rellevància per estar situats en una estranya cruïlla creada pels homes on tot es despersonalitza i té una pàtina d'irreal. La mateixa però més vaga impressió em produeix sempre la Jonquera o Andorra la Vella per esmentar dos llocs propers.

 Efectivament, dos o tres cops per setmana els policies Argelins abandonen, en el sentit ple d'aquest terme, contingents d'immigrants transportats en camions en l'anomenat punt Zero, on la pista enterrada sota la sorra creua la línia imaginària que separa ambdós països. Oficialment no se'ls expulsa perquè això va contra les lleis internacionals, simplement se'ls despulla de tota pertinença inclosa molt sovint la documentació, i no se'ls deixa tornar enrere pel que no tenen més remei que avançar  durant 15 quilòmetres fins atènyer Assamaka. Tots aquests migrants, vinguts sobretot de països de l'Àfrica de l'Oest, estaven treballant de forma informal a Argèlia, alguns durant dos o tres anys des d'on probablement enviaven remeses als seus llocs d'origen, fins ser arrencats brutalment sense cap més procediment. Sovint arreplegats al mig del carrer d'Orà o d'Argel. Esparracats després de centenars de quilómetres transportats pel desert, traumatitzats per la brutalitat amb que els tracten els policies argelins,  al cap d'una hora o hora i mitja se'ls veu aparèixer en l'horitzó del desert, com una corrua de formiguetes perdudes en l'estrident mirall de sorra. Aleshores la policia del Níger i algunes ONG que treballen en la zona es mobilitzen per anar-los a recollir, en alguns casos per organitzar batudes de rescat dels que s'han desorientat pel desert. L'Organització Internacional per les Migracions, un organisme depenent de l'ONU, hi té un centre d'acollida per aquells que volen retornar al seu país de forma voluntària. Reben assistència de tot tipus i els vehiculitzen en un trajecte cap a Arlit i Agadez, la capital de la regió a uns 500 quilòmetres més al sud per retornar-los. Però això sempre ha de ser voluntari i una bona part s'hi resisteixen, pul·lulen durant setmanes o mesos a Assamaka, arrecerats en els pocs murs o fins i tot en el sobresostre del centre de salut esperant que ocorri alguna cosa, o es mobilitzin cap a alguna direcció. Sigui provar de tornar a creuar la frontera o finalment decidir-se per ser acollits per la IOM. Vaig poder parlar amb el comissari de policia, un Touareg molt íntegre que el van destinar allí i ho va acceptar de grat, que gestiona la tragèdia amb una empatia que és a les antípodes de la brutalitat dels seus companys  Argelins, però també abassegat a la impotència que li deixava com a marge només fer la seva feina el més correcta i empàtica possible. També el personal de Metges Sense Fronteres que feien les missions de salvament i cures dels migrants deshidratats o malferits. I el mateix personal de la IOM dels que sóc testimoni del seu zel i empatia. Però tots plegats amb prou feines poden fer res més que acompanyar i amorisir la situació, si es pot dir així, i evitar que tot caigui en la indiferència, el pas previ a l'absurd. 

 Assamaka és certament, el cul del món en un sentit geogràfic i al·legòric, un lloc creat per les estranyes vicissituds i misèries de la humanitat en un lloc impensable.