Tutankhamon

 Aquest mes de Novembre han fet 100 anys de la mítica descoberta de la tomba de Tuthankamon per part de Howard Carter al final de mesos de prospeccions i quan el Comte de Carnarvon, el mecenes de torn, estava a punt de retirar-li la confiança. Aquest fet ha esdevingut el paradigma de l’arqueologia en la seva versió més èpica,  el somni de qualsevol que s’hi dediqui, la fantasia daurada dels cercadors de tresors. Malauradament, com bé deuen saber els del ram, l’arqueologia és molt més sovint un treball tediós i constant per la minuciositat que exigeix que dona només com a fruit alguns fragments i vestigis, que cal reconstruir com un trencaclosques al qui li manquin la major part de les peces. I que només atraurà l'atenció a un públic molt especialitzat. Molt lluny de l’aura romàntica d’altres arqueòlegs del segle XIX i principis del XX i no diguem dels imaginaris Indiana Jones. Però la troballa de la cambra funerària del jove faraó va ser més que el somni perfecte de qualsevol arqueòleg. També va significar per Egipte, que feia pocs anys s’havia independitzat formalment del Regne Unit, prendre control directe del seu extraordinari patrimoni. Es va acabar allò que el mecenes s’enduia on volia les peces trobades. Quasi tot ha romàs en aquest país. Va ser un acte d’afirmació nacional. També va ser modèlic en la manera amb que es va fer la catalogació, estudi i extracció de les més de 5000 peces que es van trobar, inclosa la icònica màscara funerària. Cal recordar que Tuthankamon va ser més aviat un faraó de segona categoria, per la brevetat del seu regnat, del que amb prou feines se’n sabia l'existència. Va morir quan encara era adolescent sense deixar cap fita per la història que poguem saber. I malgrat tot ha esdevingut el més famós de tots els faraons passant la mà per la cara de les mòmies de tots els Ramsés i Akenathons, fins arribar a ser una autèntica icona que va desfermar en el seu moment el que avui dia diríem una egiptomania. Els objectes trobats en la seva tomba són la mare de gran part de la iconografia de l’antic egipte que habita en el nostre imaginari col·lectiu. Cal reconèixer que el descobriment no ho desmereixia.

Anant més ençà, el tresor de Tuthankamon serà el gran protagonista del nou Museu Nacional Egipci que s’inaugurarà d’aquí poc. Aquest museu acull ara ja una dotzena de mòmies d’antics faraons que sí van passar a la història per dret propi. El seu trasllat des de l’antic museu es va fer en forma de parada militar, amb furgons que van ser rebuts per la població i a cops de canonades en la seva nova estada com si fossin antics presidents de l’actual república morts en acte de servei. Tota una posada en escena que no té res d’innocent en el règim egipci, controlat pel general Abdelfatah Al-Sisi des del cop d’estat del 2014. Així és, el nou Egipte i el seu poderós general estan duent a terme un ambiciós pla de desenvolupament i construcció nacional que es pot qualificar, intencionadament, de faraònic, inclosa una nova capital satèl·lit a El Caire que absorvirà uns 6 milions d’habitants. El nou museu egipci forma part d'aquest pla que pretén galvanitzar el sentiment nacional arrelant-lo a l’esplendorosa època faraònica i així galvanitzar el país amb una grandesa mil·lenària. Una reconstrucció del passat artificiosa, tot cal dir-ho, perquè l’actual cultura egípcia de tall islàmic amb un 10% de població cristiana copta poc té a veure amb la dels antics faraons. No hi ha una continuïtat històrica entre ells i la introducció de l’islam que va juxtaposar-se sobre tota altra cultura o civilització existent. Probablement són els egiptes coptes, que beuen directament de la darrera etapa hel·lnística de l’antic egipci quan els Ptolomeus regnaven, els que estiguin més legitimats per reivindicar aquest passat. Però sospito que no es pot dir una cosa així en veu alta en el nou Egipte que està naixent, o que volen fer néixer amb fòrceps. Tot país, tota nació que així es reconegui, té la temptació de refer el seu passat per donar validesa al seu present fins el punt de creure’s en molts casos que es fonamenta en alguna mena de designi diví.  Així estrafem el passat, l’esporguem, l’empeltem artificialment amb l’avui, fem créixer mites que poden filtrejar amb una fantasia delirant però que alimenten goludament l’afany de superioritat sobre qualsevol altra nació, legitima estranys drets i afirma la particularitat pròpia. Fins posar en un soli personatges que, mirats obectivament, tenien més de monstres que d'humans. Ho podem assumir amb tanta convicció que faci insuportable la idea que no sigui d’una altra manera, com si fos un insult. I el pitjor de tot és que pugui arribar a justificar barbaritats com l’expulsió dels palestinsi àrabs del Gran Israel que propugnen els sionistes més conservadors i que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial després de 2000 anys de viure en el que ara és Israel. Sospito que pot posar molt nerviós que a un Egipci modern se li digui que entre ells i els faraons no hi ha més relació que entre els catalans i els Víkings excepte que ocupaven un territori semblant. El mateix podríem dir entre Espanya i els numantins per posar un exemple més proper. I en certa mesura dels grecs moderns amb els grecs de l’època clàssica. En un article de Ferran Sánchez Pinyol abans no el bandegessin de La Vanguardia plantejava la mateixa qüestió. Imaginava que si un numantí, o en aquest cas un ciutadà de l’antic Egipte o de la vella Corint li poguéssim preguntar sobre el concepte de la nació que avui volem que representin no entendrien res de res. Ni s'hi reconeixerien. No sabria de què coi li estan parlant.  Per sort, els morts i els mites que n’hem generat no poden parlar i així podem continuar amb les nostres fantasies, com els somnis megalomaniàtics del general el-Sisi que ja té preparada una estàtua amb la seva efígie, i la d’altres dignataris Egipcis moderns, que estarà ni més ni menys que al nou vestíbul del Museu Nacional. I així, la història continua fins fer normal que es faci caure una pluja de drons explosius les ciutats d'Ucraïna o monstruosos míssils balístics sobre el mar del Japó acompanyat de declaracions delirants. Seria grotesc sino fos pel dolor provoca tot plegat.

Apèndix: Els egipcis creien que l'ésser individual estava compost de quatre elements, el khat o cos físic que acabava invariablement en cendra, el ba o el caràcter únic o personalitat del difunt, el ka o la força vital i el ren el nom que l'identificava i sobre el qual seria recordat. No cal dubtar que Tutankamon és el que més èxit ha tingut en aquest darrer sentit d'entre tots els faraons. Pel que fa al ba i al ka, si encara pul·lulen per alguna dimensió, duen estar tant atònits com la mirada hieràtica de la màscara funerària davant l'espectacle que estem donant quatre-mil anys després.