No m'agrada escriure sobre polèmiques espúries com la provocada per la paròdia sobre la Verge del Rocío al programa del Està Passant de TV3, però faig una excepció i llenço aquí quatre idees que em suscita una polèmica d'aquest tipus, no la polèmica en sí mateixa.
En primer lloc aplico una norma, que reconec massa exigent, a l'hora de fer mofa o sàtira del que sigui, i és que abans se n'ha de ser capaç de parlar-ne amb coneixement i de forma seriosa. Aleshores es dona la forma més elevada de l'humor, la ironia. No és una norma aplicable i per tant ni de lluny pretendria cohartar la llibertat d'expressió de ningú. És una simple posició personal i crec que tinc prou bagatge per adonar-me amb certa rapidesa quan qui fa una paròdia compleix aquesta condició. Per exemple, en la meravellosa comèdia de Woody Allen "Midgnight in Paris", caricaturitza la crème de la cultura dels anys 20 del segle passat que pul·lulava o havia pul·lulat per París. Hom se n'adona ràpidament que només es pot escriure un guió semblant des del coneixement real i fins i tot profund d'aquests personatges (Hemingway, Picasso, Dalí, Buñuel, Henry Miller...). Quan detecto que és exactament el contrari, deixa de fer-me gràcia de forma automàtica i involuntària. La segona norma és la simplificació, allò de prendre l'anècdota, el detall, pel tot. Per exemple, quan un dels humoristes que ha generat l'esmentada paròdia de la Virgen del Rocío es defensa contra les acusacions de certs sectors de l'Església Catòlica (la institució més al·ludida en aquest cas), qualificant-la de "secta dirigida per pederastres" o el segon en discòrdia demana als bisbes que es preocupin més de la pedràstria que de criticar-los, denota una posició d'aquest tipus. I desafortundament és una pràctica ja estesa com una metàstasi utilitzada per desacreditar xaronament qualsevol posició política o col·lectiu. És un tic accentuat per l'actual cultura del tweet que redueix les anàlisis a petites càpsules sense cap reflexió. També denota un abisme entre el pretès ofensor i el pretès ofès que fa difícil o impossible qualsevol encontre o reconciliació. Quan es dona això, també deixa de fer-me gràcia la paròdia, també de forma automàtica, perquè redueix l'humor a un hihihi-hahaha depriment (normalment, la categoria d'aquest tipus d'humor fa un recurs sistemàtic als temes sexuals suposo que per manca de més recursos). La tercera norma que també respon a una inclinació personal és que jo m'estalviaria de fer cap mofa si això ha d'ofendre ningú. Ho subratllo de nou, és una inclinació personal que té a veure amb la meva sensibilitat i de nou no es tracta que sigui un límit cohercitiu de la llibertat d'expressió. No parlo en el sentit d'incomodar, remoure consciències o fer reflexionar posant de relleu hipocresies, contradiccions o paradoxes que és el que fa una bona paròdia. Si és així, també deixa de fer-me gràcia (per entendre tot el que dic, jo aconsellaria remirar els acudits gràfics del Perich que sí compleixen amb escreix aquesta funció de l'humor; destil·len una finíssima ironia i per això encara són descaradament actuals, o rellegir l'enyorat Pere Calders). I no parlo en aquest cas que qui se senti ofès siguin sectors de l'Església Catòlica o afins que a vegades parlen com aiatol·lahs que tenen l'ideal d'implantar una sinistra teocràcia, i n'han deixat anar de més grosses i fins i tot sense cap tic d'humor. Em refereixo a la gent planera pels qui, tornant a aquest exemple, la Virgen del Rocío forma part del seu paisatge sentimental, el seu imaginari col·lectiu on s'arrelen a una terra, unes creences o una tradició, tot plegat factors que ens fan profundament humans. El nostre Josep Maria Ballarín va saber traspuar en els seus llibres i escrits la profunditat, i diria que autenticitat, d'aquests sentiments. Per tant, quan es dona un cas així, també deixa de fer-me gràcia potser per un excés d'empatia per algú com jo que quan mira un partit de futbol té el desig que ningú perdi (o potser, els qui tenen una manca d'empatia són els que fan segons quines paròdies). I ja deixo de banda la grolleria i la mala educació que responen a una altra categoria. M'és especialment desagradable veure a algú riure en aquestes circumstàncies, un espectacle decadent. I si es fa amb coneixement de causa ja entra en la categoria d'escarni, que és una forma de maldat. Aleshores ploro directament i no de riure. O encara pitjor, quan qui pareix la suposada paròdia ho fa des d'una posició de suposada superioritat moral que també es pot percebre. En aquest sentit, no em sembla de rebut que el mateix humorista hagi fet saber que ha rebut amenaces de mort a través de twitter i les xarxes socials. De sonats amb ganes no només de tirar pedres al terrat aliè quan se'ls dona l'oportunitat o directament trecar els vidres, en va plena la xarxa. No és cap novetat. Malauradament, no es podia esperar altrament per molt censurable que sigui i aquest argument és com fer-se l'orni. A mi mateix només per deixar anar a twitter que tan sàviament he abandonat que els gossos espantaven els ocells als parcs em va caure un vitupendi impensable. De nou, prendre l'anècdota pel tot i desqualificar així qualsevol contra-argument.
Dit tot això i per sobre d'aquesta disgressió, considero essencial la llibertat d'expressió i per tant rebutjo qualsevol censura en la línia que s'ha defensat en els mitjans de comunicació a rel d'aquesta polèmica. Tothom té dret a mostrar la seva sensibilitat, intel·ligència, sentit de l'humor, en viu i en directe en la plataforma que li plagui. Que jo rigui, plori o mostri una planera indiferència també forma part de la meva llibertat.
I suposo que que els escasos lectors d'aquest blog es deuen preguntar, quìna reacció m'ha provocat l'sketch? En primer lloc reconec les dots còmiques de l'actriu, els girs de guió i que personalment no m'ha ofès, potser perquè tendeixo a ser condescendent, i fins i tot m'ha fet esboçar algun somriure tot i trobar que és un humor fàcil i una mica groller i transgredeix alguns dels principis que he esmentat. El que em pesa més, al final, és el tercer punt i és que gent que té un lligam sentimental sincer amb aquesta representació de la Verge Maria s'hagi sentit afectada. Sempre em pot el costat dels perdedors en un partit de futbol...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada