Sequera

  Plana sobre nosaltres com una ombra de mal averany l'espectre de la sequera. A efectes pràctics, si no fos per les imatges de pantans eixuts i pobles fantasmagòrics que tornen a la superfície de la terra com zombies del passat, poc que ho notaríem. L'aigua continua rajant quan obrim l'aixeta i les piscines per lleure estan ben plenes. Així es dona una dissonància cognitiva que fa que la campanya aquesta que ens recomana que mesurem l'aixeta la miri amb un agut escepticisme. Sobretot després de saber que el 20% de l'aigua potable es perd per filtracions en les canonades que ens la porten per manca de manteniment. No sona massa convincent per part de les autoritats pretendre arreglar-lo a cops d'aixeta. I només ara es clama al cel quan aquest vilipendi era ben conegut de fa anys. Ni que fos per una raó estètica, s'hi hauria d'haver posat fil a l'agulla. El que dèiem, no hem patit encara la necessitat real de l'aigua. I tot i així comencem a escrutar en els pronòstics meteorològics, per albirar si es congria entre les isobares del futur proper una d'aquelles borrasques que fa mesos que no veiem que regui el nostre país. També hi ha una inquietud més larvada, poc reconeixible encara, i és el reconeixement de la nostra vulnerabilitat, la fragilitat en la que vivim que al cap i a la fi depèn d'una cosa tant capciosa i fora del nostre control com que plogui i que cap intel·ligència (artificial o artificiosa), pot encara solucionar. I com tota crisi (ja ho vaig esmentar en els temps de la pandèmia), pot posar de relleu allò de què realment estem fets. Ja ho hem començat a comprovar amb les discussions de si es podran o no omplir les piscines municipals de lleure aquest estiu. Necessitat de Salut Pública en diuen. O la tensió entre la ciutat i els pobles que aixequen diferents visions dels drets, accés i usos sobre l'aigua. I no cal dir com es repeteix el deplorable espectacle dels partits polítics que per no sé ben bé quines àlgebres electorals són incapaços de posar-se a remar a la plegada en aquest assumpte. I si no plou, què? Ho llegeixo en una portada del diari ARA i la pregunta sona a amenaça. Em fa recordar una entrada en aquest blog que comentava un llibre sobre el setge de Leningrad, on unes circumstàncies extremes van fer sortir comportaments aberrants, autèntics monstres. No espero que arribem a practicar el canibalisme, però, certament, si s'encadena un estiu llarg i tòrrid com el de l'any passat (i ja hem començat amb un març més anòmal que mai, quan va ser al maig que van arribar una primera, persistent i malaltissa calorada), com reaccionarem com individus i societat? Hem muntat un tinglado de societat i sistema econòmic que depèn de que sempre que obri l'aixeta ragi l'aigua que vull. 

  El futur ja no és el que era, com deia aquell. La vida de generacions i generacions s'ha afaiçonat al voltant d'unes estacions previsibles que semblaven obeir a un ordre superior i s'hi arrelaven tradicions i creences. Hi havia un temps per tot en aquesta vida, per sembrar, per collir, per festejar. Ara mengem castanyes amb màniga curta i el cultiu del mango cada vegada arriba més a prop. Tot plegat provoca una certa sensació de desarrelament que convida a aplaudir les processons demanant pluja. I no pas per una pensament tipus Deus ex machina, sinó pel desig de trobar un sentit a tot plegat, d'arrelar-nos de nou i creure que és impossible que els rius deixin de portar aigua. La sequera doncs, no només és material, pot trastocar les nostres vides en molts sentits, no simplement per a que no poguem omplir la piscina. Destrueix el pas acompassat de la vida, trastoca paisatges i fins i tot ens pot destruir. 

 Escric això quan encara no s'albira cap pluja que un dia o altre, per probabilitat, hauria d'arribar, i com sempre només caldrà una tongada generosa de borrasques i llevantades per a que tots aquests auguris i mals averanys quedin esvanits amb una rapidesa sorprenent, com les mateixes experiències de l'epidèmia. No n'aprendrem res fins que la patacada sigui irreversible, i aleshores serà per una simple lògica de selecció natural.