Redempció

  Per múltiples raons m'ha vingut de gust visitar aquest concepte. A part d'algunes circumstàncies personals, s'ha escaigut que he tingut l'immens privilegi d'assistir a l'òpera Parsifal, de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Una ocasió per immergir-me en l'esperit de l'obra, que pot resultar interminable. Sempre faig la broma que les obres de Wagner es poden resumir en un tweet, semblant a les quatre notes que defineixen els seus grans temes musicals. Però és prodigiós com a partir d'aquesta senzilla trama, o d'aquestes quatre notes, ha bastit una sèrie de monuments musicals, operístics, teatrals, poètics, d'una profunditat insondable (i durar 4 o 5 hores). El més reconegut director d'orquestra de Parsifal,  Hans Knappertsbusch, li va dedicar la vida. Fa bo aquell concepte que la creativitat no és tenir moltes idees, sinó saber fer créixer una de sola. 

El Parsifal toca aquest concepte que avui dia sembla llençat a l'armari dels vells utensilis inservibles, la redempció. Probablement perquè reconèixer-lo implica la necessitat d'aquesta mateixa redempció, d'una sortida a les limitacions profundes que ens marquen com a homes, a la ferida amb que semblem néixer o les mateixes que la vida ens infligeix o ens infligim. Som éssers mancats, profundament mancats, i avui dia reconèixer aquest fet i fins i tot que no ens és possible superar-ho no sembla una actitud massa de moda i fins i tot políticament incorrecte i que pren forma amb la xaronada que hem d'alliberar-nos del sentit de culpabilitat judeo-cristià (encara espero algú que m'expliqui què vol dir això amb certa consistència i no recorrent a tòpics tronats). Tampoc parlo del simple i tòxic positivisme (allò tan imbècil que si vols pots), sinó, per exemple, d'una ànsia de plenitud i perdó que sembla que mai hagi de produir-se i que no depèn de nosaltres. La sensació de viure exiliats en un món on tot és inconnex i sembla mancat de sentit amb el que necessitem reconciliar-nos. Doncs d'això va el Parsifal, i a fe que la seva música arriba, com a mínim, a posar la qüestió de forma crua i amorosir-la, com fa tota bona obra d'art. I no és simplement un exercici terapèutic, un altre horrorós clixé que es posa a qualsevol cosa que ens faci bé, sinó un reconeixement d'aquesta mancança i sobretot que ens permet compartir-la entre els que vam oir i contemplar el Parsifal al Liceu. Encara tanco els ulls i em deixo bressolar pel preludi, buscant aquesta redempció.

Passant a un altre registre, ja he revisitat en aquest blog algunes vegades el que em sembla el millor còmic mai publicat, Tintín al Tibet. La intra-història d'aquesta magnífica obra també és una recerca de puresa, de redempció de Hergé en un període en què va trencar amb el bon xicot boy-scout que és on va néixer el Tintin. La predominància del blanc, la puresa del budisme, el valor d'allò que és bo simplement perquè és bo sense cap càlcul utilitarista, recuperar el triangle virtuós de Veritat-Bellesa-Bondat. I encara una altra pel·lícula que també em tomba bé, i que em va impactar perquè la vaig veure en una edat molt jove, quan no existien ni internet, ni netflix ni res, i anar al cinema era un esdeveniment i acabo de remirar. Parlo de La Misión on es combina, com en una obra que també pretén ser total, com les òperes de Wagner, un esplèndid guió, una meravellosa fotografia i l'extraordinària banda sonora de Ennio Morricone reblat per les actuacions de Robert de Niro, Jeremy Irons i un joveníssim Ian Neessen. També hi buscava una redempció en el drama de dos jesuïtes, impel·lits a adoptar dues posicions antagòniques però que els porten a la mateix final, una mort violenta, però que de la que no poden escapar si segueixen la seva consciència, si volen sentir-se redimits, o reconciliats amb la realitat que és una mena de redempció. 

Fugir d'aquesta necessitat és com fugir d'estudi, i només pot portar a una vida condormida. Aquest és el drama...