dimecres, 12 de juliol del 2023

Kassumai

  Un d'aquests dies sortia de la piscina de bon matí, cap a les set i mitja, i anava a entrar a la boca del metro d'Arc de Triomf. Hi havia un noi d'origen sub-saharià, que vestia uns texans i una camisa vells i polsosos i calçava unes xancletes de goma. El cabell recollit en curtes rastes que feien més l'efecte d'un raspall. Estava en un racó, amb la mà estesa tímidament com si no s'atrevís a demanar almoina de forma oberta. M'hi vaig acostar i li vaig demanar què necessitava. Va començar a balbucejar en castellà la paraula "Reus", i vaig entendre que necessitava diners per pagar-se el bitllet cap allí. No portava diners en metàl·lic, així que li vaig dir si m'acompanyava a un caixer un moment. En sortir de dins del metro li vaig preguntar l'origen. Em va dir que del Senegal. En parlar-li en francès li va canviar la cara que fins aleshores reflectia una angoixa continguda. Li vaig fer precisar la regió. De la Cassamance. Li vaig dir que jo hi havia estat, fa molts anys, i encara el vaig saludar amb un Kassumai, que ve a ser l'equivalent al nostre "hola, com estàs?", en Diolà, la llengua autòctona de la regió. Aleshores va somriure obertament com si se li obrís el món (en certa manera, com si li revingués a casa l'eco de la seva terra en el moment en què es trobava més sol) i em va  explicar tota la seva peripècia. Havia saltat la tanca de Melilla (potser era un dels supervivents de la massacre de l'any passat), i encara em va mostrar una nafra al peu, recobert de durícies. Que tenia un amic a Reus i s'hi havia d'arribar per ser-hi acollit, però no tenia ni un sol euro. Que s'havia posat en aquell racó però no sabia com pidolar, i que fins i tot la gent semblava tenir-li por i se n'apartava. Vaig entendre, amb escreix, el seu rictus angoixat, en un lloc hostil, desconegut, assetjat per la malfiança i la marginació i sense recursos per poder arribar al seu destí. Encara em va dir d'on era concretament, de Cape Skirring. Després de demanar-li l'edat vaig calcular que quan jo hi vaig ser-hi ell era un nen de sis o vuit anys, i podria molt ben ser algun dels nombrosos infants que ens assetjaven per aquelles contrades (jo era aleshores un despistat estudiant de medicina que recorda amb certa vergonya la pobra representació del món que estilava aleshores). Li vaig donar els diners que necessitava i una mica més per a que esmorzés. Ens vam encaixar les mans (també plenes de durícies), i després d'intercanviar els nostres noms va fer via, a peu i amb pas content, cap a l'estació d'autobusos. Espero que hagi arribat bé al seu destí entre els seus amics. Al cap i a la fi, no ha costat gaire de donar-li un respir a aquest noi i una empenta que pot ser definitiva per a que se ne'n surti. 

 Escric això mateix quan ha aparegut un nen mort a les platges de Roda de Berà que ha estat ignorat més d'un dia , segurament l'únic rastre d'un naufragi d'immigrants (potser ens semblava massa obscè per ser veritat, com un missatger inoportú), i plouen les notícies de morts i supervivients de naufragis en pateres, de noms i cognoms com aquest Diolà amb qui, segurament, vaig estar ben a prop fa molts anys en un racó de la Cassamance. No sembla tant difícil acollir. Al cap i a la fi, nosaltres també estem de pas per aquesta terra i l'únic que ens justifica és que fem els gestos que calen quan se'ns presenta l'ocasió. I convertir-los en un hàbit. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada