Canvi climàtic

He llegit en un diari fa pocs dies una asseveració d'una ministra del Regne Unit que havien traduït literalment que "no aturarem el canvi climàtic arruïnant els britànics". No sé si la traducció és fidel, però si fos així és un equilibri estilístic sublim perquè es pot interpretar de vàries formes, tenint en compte que anava dirigit a un auditori conservador i escèptic respecte al canvi climàtic. La primera interpretació és que els britànics prioritzaran els seus interessos a la causa comuna de la humanitat. La segona que no serà necessari arruïnar ningú per posar en marxa les mesures de descarbonització. Temo que la intenció era la primera però això li dona a aquesta ministra d'un govern portat fins fa poc per persones amb complexe de Margaret Thatcher o Winstron Churchill,  i actualment per un multimilionari que fa dubtar de l'empatia que pugui tenir respecte al benestar de les classes més modestes, utilitzar la interpretació que li pugui interessar segons l'auditori i el moment polític. En tot cas, li permetria fer la mateixa asseveració en un altre auditori diguem més sensible a aquest enorme problema, quasi existencial, al que s'afronta la humanitat. La lectura d'aquesta cita va en la línia dels meus temors més fundats. Que no hi haurà una giravolta solidària en la manera de viure i gestionar el nostre problema i que una solució tecnològica, en línia amb un pensament màgic més en boga del que volem reconèixer, és una quimera que si fos possible (per exemple rebaixant dràsticament l'emissió de CO2), trigaria dècades en fer-se sentir. Vivim en un Titànic encarat un iceberg amb una inèrcia que per molt que parem els motors no esquivarà. Només cal esperar per veure fins on ens escorarem.

I ara que dic pensament màgic, voldria fer-ne algun apunt. El primer és que el terme esperança s'ha somogut des d'un horitzó trascendent a termes utilitaristes que la ciència és capaç de respondre. Quan tot avenç (i el canvi climàtic n'és un exemple), porta en sí mateix noves qüestions, perills i reptes que no es poden abordar amb una simple perspectiva tecno-científica. La segona és que aquest pensament no està tan lluny dels anomenats negacionistes o conspiranoics. No deixa de ser també una fugida endavant creure que tot plegat respon a causes concretes que podem controlar, o al contrari, que tot plegat és una atzagaiada que ens allibera de tota responsabilitat. 

Som a 30 de setembre i demà comença l'octubre. I aquesta nit he experimentat la desagradosa xafogor estiuenca que no deixa dormir bé...a l'agost. I pel migdia tot convidava a un bany refrescant. A l'interior del país han fregat els 35 graus (una temperatura que ja consideràvem fa pocs anys digne de la canícula d'estiu). I tot plegat ha coincidit amb l'aparició d'una parada de castanyes torrades i boniatos escalivats al costat de casa. Fa poca estona hi he passat pel davant i una noia amb màniga curta les remenava sobre les brasses. L'olor càlida i penetrant m'ha produït una mena de nàusea metafísica, en un aire carregat d'una calor insana. Talment com si festegéssim Nadal el 15 d'agost. Oblidem-nos de la imatge de la vella castanyera amb gec de llana, mocador al cap i mitenes oferint caliu en un dia fred embolicat en paper de diari. M'ha semblat una perfecta metàfora de tot plegat. El temps pot canviar i enviar-nos tants senyals d'alarma com sigui que continuarem impertèrrits marcant el pas dels nostres costums i hàbits, que alhora perden tot sentit i arrelament en un món que ja no és el que era quan van néixer. Aquesta és la qüestió, si no es tracta tot plegat d'una qüestió estructural i que la pretensió gatopardiana de canviar-ho tot però que tot continuï igual equival a una mena de suïcidi col·lectiu.

Fa temps vaig llençar la següent reflexió. Sovint imaginem la desaparició dels dinosaures com un fet instantani com si els haguessin clavat un tret a tots de cop. Però segurament van entrar en una agonia, a nivell d'espècies, que es va allargassar dècades o segles. En una escala geològica això sí que és un instant. en l'escala humana, potser si algú més llest que nosaltres en troba les nostres restes determinarà que vam ser els darreríssims exemplars d'una ignota extinció massiva.