Wagnerisme

 La lectura d'aquest estiu,  finalitzada en perfecta consonància amb el declivi de l'estació, ha estat "Wagnerism", una mena de monstruós assaig sobre la influència en l'art i la política de l'obra de Richard Wagner (monstruós pel volum de pàgines, quasi 800, i riquesa de referències i continguts) del crític i musicòleg Alex Ross. No m'atreveixo a fer-ne un resum ni cap mena de recensió, qui vulgui que se'l llegeixi. És d'aquelles obres que internament voldries que fos llegida però no t'atreveixes a recomanar perquè te la poden llençar pel cap per la densitat en continguts i el tema en sí mateix. I és que una única conclusió pot ser certificada i ho resumeix tot. Richard Wagner, el compositor romàntic que aspirava a l'art total o Gesamtkunstwerk, no pot provocar cap indiferència. I si la provoca és que no se l'ha escoltat ni apreciat adequadament. I quan parlo de no-indiferència em refereixo a la rendició i passió total pel seu art o al rebuig més visceral o les dues coses consecutivament com els va ocórrer a Nietzsche i a Stravinsky. Sembla impossible un terme mig i per aquesta raó era conegut en vida i després de mort com el "Meister" o mestre, però també el fetiller amb poder d'abduir emocionalment qualsevol. A més d'això, l'assaig impressiona i engrandeix aquesta figura per l'impacte que ha tingut, té i tindrà en totes les branques artístiques, i fins i tot en la política i no simplement com a banda sonora recurrent de pel·lícules sinó com a font d'inspiració, referent per assolir la consumació en l'art que molts han buscat i que qui més s'hi hagi acostat sense consumir-se ell mateix hagi estat el mateix Wagner. No cal que es faci referència directa a Wagner o s'utilitzi algun tema musical per descobrir la seva ubiqua ombra, com fa Alex Ross, inclosa l'inalineable associació amb el nazisme que aporta un ingredient més d'exaltada controvèrsia a tota la seva obra. Una segona idea que ja sabia sense haver de llegir l'assaig, és la astorant actualitat de les seves òperes. Una actualitat que fins un cert punt les poden fer inquietants, sobretot la darrera òpera de la tetralogia, Götterdämmerung o el Capvespre dels Déus. Hi percebo, i no dec ser l'únic, que en els temps de final d'època que corren hi ha més que una simple ressonància en la desaparició necessària si tot continua igual d'un sistema i un status quo que es basa en un neoliberalisme atroç que ha pretès construir un Wahalla inflamable. Com bé assenyala Alex Ross i els atents analistes de l'obra, el Capvespre dels Déus no és un relat apocalíptic, és un canvi de règim que es consuma ell mateix perquè ha nascut fill d'una ambició insana i irreal. I encara que sigui un comentari anecdòtic, la lectura d'aquesta obra em fa mirar amb condescendència el famós programa de Òpera amb Texans que emetia l'antiga TV3 i que vaig lloar en el seu dia en aquest blog. Ara em sembla una xaronada, sobretot quan va tractar Wagner. És un efecte secundari d'aquest tipus de lectura sense que negui el mèrit d'aquest programa de voler acostar l'òpera a tot tipus de públic. Una mica llastimós perquè el llibre fa no poques referències al wagnerisme a Catalunya, pioner en escoltar-lo i assimilar-lo com ho demostra que va ser aquí on es va executar Parsifal per primera vegada un cop van caducar els drets exclusius que tenia Bayreuth. 

Finalment, l'assaig em porta de cap a la qüestió sobre com un sol home va ser capaç de barrinar tot això i crear un obra que el trascendeixi d'aquesta manera (el mateix podem dir de Shakeaspeare o d'altres, és clar). Tractant-se d'un músic m'atreveixo a assenyalar que la inspiració li venia d'elevar els texts sobre els que es basava cadascuna de les seves òperes (els arguments són aparentment molt simples i fins diria que si fossin només un text força plans), amb una música que els transportava a una nova dimensió. Com si els electrifiqués o de cop il·luminés un escenari obscur amb llums. Certament, sona a l'art d'un bruixot. Els amants de Wagner se senten literalment transportats a dimensions desconegudes de la seva psique. No he sentit mai una atmosfera tant extàtica i expectant com la que vaig experimentar al Gran Teatre del Liceu en el darrer acte de Tristán i Isolda. Al final del Liebestod , quan la soprano deixa morir la darrera nota, hi ha uns instants de silenci on tot i tothom resta ingràvid i sembla que el públic dubti de trencar-lo amb el primer aplaudiment que s'alçarà com una onada apassionada. Després, com explica en el meravellós epíleg del llibre el mateix Alex Ross, caurà el teló i tornem a baixar en la realitat i a enfonsar-nos en el món, tal qual és.