Volia escriure la segona entrada d'aquest mes de maig, tenia dues o tres idees al cap però en aquests moments cap em motivava prou. No em sento amb ànims d'abocar res i he engrapat el diari ARA del 25 de maig del 2024. Navego per la realitat sempre perplex i sense acabar de creure que visc en un sol i únic món sinó en diverses realitats paral·leles que el seu fàcil accés dona la impressió d'un trencadís de difícil digestió. Com puc pair en breus instants saltar de la destitució fulminant de l'entrenador del Barça, al debat sobre el recompte de morts a Gaza no exempt d'interès político-militar (són 30.000 o 35.000 i la proporció de morts de nens és del 20 o del 40%?), a l'entrevista d'un oncòleg Indi que no sé si diu genialitats o obvietats i finalment aterro sobre un article de Timothy Garton que des del terreny fa una lectura no massa galdosa de l'estat d'ànim a la Ucraïna agredida per Rússia i em ve el flaix de l'allau espúria de solidaritat en aquell llunyà febrer del 2022 que ha derivat en un estat entre la normalització d'aquesta guerra i una freda indiferència. Però pel camí també aterro pels meravellosos articles de persones que admiro pel que diuen (escriure de veritat permet saber quin peu calça l'ànima que sosté la ploma). Montserrat Tura, de la que sempre he pensat que ens vam perdre una extraordinària presidenta de la Generalitat i la tinc com a model d'honestedat política i personal, descriu com ningú amb una sensibilitat molt rara (sobretot en el gènere masculí), la podridor de la política quan deriva en el que ella diu la prostitució dels arguments que es redueixen als atacs personals en sí mateixos al marge de qualsevol idea. I dels que ella confessa que n'ha estat víctima i supervivent. També llegeixo en Narcís Comadira que glossa la meravellosa biografía publicada per Xavier Pla sobre un altre pla, el Josep (Un cor furtiu). I de la que em deleixo de posar-hi els ulls aquesta mateixa setmana. Precisament he estat fullejant el Quadern gris, el dietari de Josep Pla quan era estudiant de dret (tenia 20 o 22 anys). I no puc deixar d'exclamar-me, com va fer Montserrat Roig fa anys, com adjectiva aquest home! Acomplexa la capacitat descriptiva i d'anàlisi a partir d'allò més qüotidià sense que sembli que mai es repeteixi. I també em fa pensar com es deu remoure dins la seva tomba cada vegada que donen un premi que porta el seu nom per la mediocritat de les obres premiades (Josep Pla va arribar a blasmar La Plaça del Diamant). I alhora, ara que anomeno la Montserrat Roig em pregunto si hagués sobreviscut al seu càncer de pit (va morir a la tendra edat de 45 o 47 anys), què ens hauria arribat a oferir l'autora d'una obra cabdal (per mi la més impressionant), del periodisme català com Els catalans als camps nazis. Encara tinc ben gravada la impressió que em va fer la seva darrera novel·la, El cant de la joventut, malauradament la primera i la darrera del que havia de ser l'etapa de maduresa. I finalment llegeixo la secció A peu de pàgina de la crítica, comentarista cultural i censora literària Anna Guitart (que amb gust convertiria en un amor platònic particular), que s'escandalitza que s'hagin tret les lectures obligatòries de les Proves d'Accés a la Universitat d'aquells estudiants que no siguin de lletres. I no puc fer res més que assentir-hi. Perquè sense lectures obligatòries segurament la majoria de joves no haurien sabut de La Plaça del Diamant, El Quadern Gris, Els Catalans als camps nazis ni el desig irrefrenable d'empassar-se Un cor furtiu. I de passada, i no més important, tenir les eines per poder navegar i donar una mica de sentit al món que ens ha tocat viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada