Inversemblant

 Tot fullejant el diari d'avui he topat amb unes quantes tristes perles que m'han omplert de descoratjament així que m'he atreviat llegir-les sense el marc de normalitat que ens les fa inconscientment acceptables. Primer, la resposta del dictador de Corea del Nord Kim-Il Jung d'aviar amb globus carregats de residus i excrements com a resposta a la iniciativa dels seus germans de Corea del Sud d'enviar també globus al Nord però amb continguts més constructius (menjar, notícies, alguns humils bens de consum). D'acord que el gest inicial pot ser una provocació en una dinastia comunista que fa bandera de la seva autarquia, però la torna no deixa de ser una desagradable facècia de pati d'escola, amb la diferència que els pàrvuls no tenen míssils ni programes nuclears. El meu viatge pel desencís ha continuat en veure el vídeo emès pel ministeri d'Afers Estrangers d'Israel en resposta al reconeixement d'Espanya de l'Estat Palestí on barrejava, com una xaronada de mal gust, el flamenc (tòpic on n'hi hagi), amb l'islamisme radical i algunes evocacions sobre la inquisició espanyola. Hauria pogut ser pitjor si hagués fet referència a la paella i la sangria. La diplomàcia reduïda a una dansa grotesca. Encara més, en una altra pàgina del diari llegeixo com l'innombrable Putin suggereix d'una manera sibil·lina que encara ho fa més sinistre que parin compte els països europeus amb alta densitat de població (subtext: un míssil en aquests llocs us podrà fer molt de mal). Com pot aquest personatge amenaçar l'existència de homes, nens i infants innocents i després anar a refregar-se per les faldes del Cap de l'Església Ortodoxa Russa? Finalment topo amb l'ínclit Donald Trump (que de tant excèntric he arribat a pensar si no és un ent artificial que algú ha creat per fer befa de tots plegats), insultant a tort i a dret el president del seu país  a la sortida del judici per un pagament indegut a una actriu porno que pretenia comprar el seu silenci. Només m'ha faltat sentir de resquitllentes el patètic debat parlamentari sobre la llei d'amnistia del nostre parlament estatal on enlloc d'idees s'intercanvien vòmits de fel i retrets infantils sense possibilitat de cap mena de diàleg. Deia Aristòtil que la base de tota entesa o diàleg era d'entrada conrear l'amistat. I certament, si no hi ha ni la possibilitat mínima de crear una certa empatia personal, ràpidament es deriva cap a un argumentari que fa pensar si l'adversari no està pres d'alguna mena de tara mental irrecuperable. Així és impossible arribar enlloc o només a llocs que ningú en realitat desitja i a ningú convé.  Jo ja no sé trobar més sinònims o superlatius que no acabin buidant de sentit les paraules grotesc, absurd, idioci, estultici, deplorable, depriment, assoleiat...envejo la creativitat del capità Haddock per superar la curtesa del meu llenguatge i poder quedar més tranquil, per exemple, esgargamellant-me amb uns indesxifrables: crustacis! ventríluocs! aminoàcids! psicofantas! celenteris! cagallops! pets de monja! braquicefàlics! hipotalàmics!

Hi havia un temps, i en certs casos i fins i tot en algunes èpoques, que se suposava que els qui ens governaven eren els més elevats intel·lectualment i humanament. Els indicats per aquesta tasca, en un ressò de les aspiracions de la ideal República de Plató. Potser a Europa només va ocórrer en els seus inicis fundacionals amb Adenauer, Schumann, Monnet i De Gasperi (apunt: jo vaig créixer amb el somni Europeu, aquella idea d'esdevenir ciutadans d'una entitat amb valors comuns que ara està en crisi existencial i que ha derivat en un monstre burocràtic que es manté pels interessos del mercat on ressonen els tambors de guerra, no pas per idees ni ideals elevats.).

Però la sordidesa, manca d'empatia, vulgaritat i fins i tot crueltat  dels personatges esmentats m'ho fa semblar tot vidriós i sense sentit. Micèl·lids! Pelàgics! Trencanous! Precàmbrics...