Biogradska Gora

Em delia per visitar, un dia o altre, allò que es coneix com un bosc primitiu Europeu. És a dir, un bosc que no hagi estat mai pertorbat, de forma significativa, per la mà de l'home. La paradoxa és que aquests boscos relictes (com a mínim a Europa), han perviscut precisament perquè la mà de l'home s'ha abstingut conscientment de molestar-los, no pas perquè estiguin localitzats en algun lloc inexplorat i inaccessible (ja no queda res semblant en el nostre continent).És el cas de Biogradska Gora, situat al cor de Montenegro. Un espai que pel caprici d'un antic rei, Nicolàs no-sé-quin-número, es va preservar escrupolosament de qualsevol mena d'intervenció i explotació excepte algunes activitats tradicionals perfectament equilibrades amb l'entorn. No és una extensió enorme, però això li dona més l'aire de petita joia natural incrustada en els Balcans. Al seu cor es troba un deliciós estany que sembla que el bosc vulgui envair (com si fos la mateixa font que alimenta i emmiralla tota la boscúria), al voltant del qual s'alcen els costers d'unes muntanyes que atenyen els dos-mil metres d'alçada amb una capa contínua i espessa de canòpia de faigs i coníferes. Quan vam entrar-hi era un dia plujós i sobre l'estany surava una boirina que besava la seva superfície, i al terra gotejava la pluja pesarosa que s'havia esllanguit entre les fulles d'uns faigs imponents. Eren el model del bosc de pedra de la nau central de la Sagrada Família, vaig pensar. Gegants de fusta viva que s'expandien cap al cel, permeaven la llum tranquil·la i serena i arreceraven, no costava adonar-se, una immensa quantitat d'éssers vivents (fongs, insectes, granotes, ocells...). En endinsar-nos dins del bosc prenia realitat el concepte d'una forest madura. Entre totes els gegants de fusta, hi havia regularment un arbre moribund i la seva successió posterior de troncs morts encara dempeus, mig abatuts i finalment podrint-se al terra que marcaven la transició vital de cada un d'aquests gegants i complien una missió dins de la simfonia ecològica de la vida. Donar alberg als picots i mussols que hi podien fer el niu, els insectes que alimentava la fusta podrint-se i alhora una altra munió d'animals que prosperaven pel bosc, i finalment les restes de l'arbre es podrien lentament al terra per alimentar-la de nou i donar espai a nous plançons. Un cicle de decennis (i centenars d'anys en alguns arbres), que portava circulant milers d'anys. El que costa assolir el status de bosc madur. La vida esclatava en cada crostó de terra i fusta gràcies a aquesta successió de vida i mort.

La visita d'un lloc tan extraordinari i preservat és una referència, la mesura diguem, del que la naturalesa pot arribar a ser. I també emmiralla de forma molt pedagògica (i potser cruel) la degradació del medi natural que sense aquesta contrast ens sembla d'allò més natural. Fins creure que no hi ha res millor a aspirar com si el món es conformés amb ser l'hàbitat de paneroles i coloms. Fins i tot els mapes que vam poder comprar havien estat impresos en els temps de l'antiga Iugoslàvia amb un material a mig camí entre el paper i el cartró. Em va agradar aquest detall i el zel amb que encara es preserva Biogradska. Sembla una mena de fortí contra la febre desenvolupista que amenaça aquest petit país. En la perifèria del parc es construeix sense aturador per promocionar el turisme d'esquí, i les pistes s'enfilen fins el límit mateix de l'impassible parc.  Això mateix també assenyala un problema, o fenomen, que alguns ecòlegs denuncien. Les belleses naturals com aquestes semblen cada vegada més dependents de la cura que en tinguem els homes, és a dir, en certa manera són antinaturals amb la paradoxa que si no no-intervinguéssim (o ho féssim en la forma incorrecta), desapareixerien. Això també passa amb algunes rares espècies que per a que es mantinguin en el catàleg dels éssers existents han acabat essent dependents dels homes. 

La naturalesa no pot derivar cap a una mena de museïtzació, sinó que hem de deixar que permeï i penetri en tots els àmbits. I el millor que es pot fer és precisament no pertorbar-la, deixar-la fer. És sorprenent quan un espai es deixa tranquil com els animals i les plantes recuperen els seus drets i reneix la vida. 

M'hi hauria pogut quedar vagarejant tota la meva existència. 

Kotor

  A la badia de Kotor situada a la costa Dàlmata, i actualment dins l'estat de Montenegro, se la coneix com l'únic fiord del Mediterrani. No és cert, encara que l'equívoc és comprensible. Amb una mica més de fred i alguns serrellets de neu persistents en les muntanyes que l'encerclen fa tot l'efecte d'un fiord Noruec. El mar s'introdueix dins la terra com una monstruosa urpa entre una serralada que semblaria impenetrable, formant cinc lòbuls o badies. La més profunda de totes conté al seu fons, molt després del que seria natural que arribés l'aigua, la ciutat de Kotor (o Cattaro pels italians), a la falda de la muntanya que s'encimbella fins els 1400 metres d'alçada. Les antigues muralles Kotor, per poder fer la seva funció protectora, s'enfilen pendent amunt i encerclen tot un espai erm que deixa l'antic nucli urbà enllà i avall al costat del port i del torrent com si les construccions n'haguessin fugit. O a l'inrevés, com si la murallada s'hagués inflat independentment de les dimensions de la població que havia de protegir. És una curiosa protecció que suposo que era efectiva per totes els exèrcits  amenaçants de la llarga història d'aquesta localitat situada en una cruïlla de pobles: gots, bizantins, otomans, venecians, eslaus, italians, grecs. Circumval·lar tota la  badia de Kotor obliga a endinsar-se una vegada i una altre en aquests profunds lòbuls, però alhora permet que el paisatge discorri i es desplegui a cada revolt com una parsimoniosa pel·lícula panoràmica, que a voltes fa creure que estiguem creuant un d'aquests enromes llacs alpins de Suïssa. De nou, li manca els serrellets de neu i avets enlloc d'alzinars i pinedes. 

Llegeixo que a més a més, aquesta curiositat geològica no és deguda a cap antiga glacera que hagués excavat unes valls ara sota l'aigua, sinó a l'existència d'un antic volcà derruït  que va permetre que el mar ocupés l'antiga caldera i l'efecte dels rius que hi desemboquen. Tècnicament parlant, doncs, seria més aviat una ria. 

Sigui com sigui, aquest espai no només és privilegiat per la seva sorprenent geografia, sinó que també pels seus vestigis històrics, incloent els encantadors palauets d'origen venecià (quan la Serenissima república era una potència comercial i militar que estenia els seus tentacles des de l'Adriàtic fins el llunyà Orient), especialment al poble de Perast que una mica més petitó i seria una maqueta. I també encara ara, Kotor és objecte d'una transformació que també podríem dir-ne històrica però més prosaica, i que no respon a la sedimentació pacient d'èpoques i cultures, sinó a l'arribada del turisme de masses. Efectivament, un lloc tan pintoresc no ha pogut quedar al marge dels circuïts de creuers. I aquests vaixells mastodòntics no cessen d'entrar ara a l'estiu esberlant, sense miraments, l'equilibri de dimensions entre les muntanyes, el mar i les construccions històriques. Kotor mateix, amb les seves muralles, queda anorreada quan un creuer d'aquests encasta la seva proa en el port i abassega amb la seva sola presència les venerables torres, murs i campanars. Provoca una sensació semblant a una d'aquestes naus alienígenes que es planten sobre la terra que tots hem vist en algun film apocalíptic.  El casc històric, tot i que conserva la pàtina decadent i envellida que ha perdut la veïna Dubrovnik, està constantment sotmesa a una remor incesant de vianants, tafaners i passavolants de totes les nacionalitats. Un petit campanar quadrangular, més aviat xaró, marca les hores amb un cop de campana enllaunada. Recorda més un ferrer sense traça colpejant una olla de ferro que queda ridícul davant la carcassa ciclòpia de ferro atracada pocs metres més enllà.

Potser no és una transformació històrica, sinó la fi mateixa de la història, l'essència dels temps que corren (o que no volen córrer), que pretén convertir-ho tot en un escenari estàtic sense vida, sense futur i només ancorat en un eteri present on l'únic que es mou són els creuers que un darrera l'altre penetren la badia de Kotor i desembarquen centenars i milers d'espuris turistes que busquen fer un tast d'autenticitat, però amb regust a cartó-pedra.