Biogradska Gora

Em delia per visitar, un dia o altre, allò que es coneix com un bosc primitiu Europeu. És a dir, un bosc que no hagi estat mai pertorbat, de forma significativa, per la mà de l'home. La paradoxa és que aquests boscos relictes (com a mínim a Europa), han perviscut precisament perquè la mà de l'home s'ha abstingut conscientment de molestar-los, no pas perquè estiguin localitzats en algun lloc inexplorat i inaccessible (ja no queda res semblant en el nostre continent).És el cas de Biogradska Gora, situat al cor de Montenegro. Un espai que pel caprici d'un antic rei, Nicolàs no-sé-quin-número, es va preservar escrupolosament de qualsevol mena d'intervenció i explotació excepte algunes activitats tradicionals perfectament equilibrades amb l'entorn. No és una extensió enorme, però això li dona més l'aire de petita joia natural incrustada en els Balcans. Al seu cor es troba un deliciós estany que sembla que el bosc vulgui envair (com si fos la mateixa font que alimenta i emmiralla tota la boscúria), al voltant del qual s'alcen els costers d'unes muntanyes que atenyen els dos-mil metres d'alçada amb una capa contínua i espessa de canòpia de faigs i coníferes. Quan vam entrar-hi era un dia plujós i sobre l'estany surava una boirina que besava la seva superfície, i al terra gotejava la pluja pesarosa que s'havia esllanguit entre les fulles d'uns faigs imponents. Eren el model del bosc de pedra de la nau central de la Sagrada Família, vaig pensar. Gegants de fusta viva que s'expandien cap al cel, permeaven la llum tranquil·la i serena i arreceraven, no costava adonar-se, una immensa quantitat d'éssers vivents (fongs, insectes, granotes, ocells...). En endinsar-nos dins del bosc prenia realitat el concepte d'una forest madura. Entre totes els gegants de fusta, hi havia regularment un arbre moribund i la seva successió posterior de troncs morts encara dempeus, mig abatuts i finalment podrint-se al terra que marcaven la transició vital de cada un d'aquests gegants i complien una missió dins de la simfonia ecològica de la vida. Donar alberg als picots i mussols que hi podien fer el niu, els insectes que alimentava la fusta podrint-se i alhora una altra munió d'animals que prosperaven pel bosc, i finalment les restes de l'arbre es podrien lentament al terra per alimentar-la de nou i donar espai a nous plançons. Un cicle de decennis (i centenars d'anys en alguns arbres), que portava circulant milers d'anys. El que costa assolir el status de bosc madur. La vida esclatava en cada crostó de terra i fusta gràcies a aquesta successió de vida i mort.

La visita d'un lloc tan extraordinari i preservat és una referència, la mesura diguem, del que la naturalesa pot arribar a ser. I també emmiralla de forma molt pedagògica (i potser cruel) la degradació del medi natural que sense aquesta contrast ens sembla d'allò més natural. Fins creure que no hi ha res millor a aspirar com si el món es conformés amb ser l'hàbitat de paneroles i coloms. Fins i tot els mapes que vam poder comprar havien estat impresos en els temps de l'antiga Iugoslàvia amb un material a mig camí entre el paper i el cartró. Em va agradar aquest detall i el zel amb que encara es preserva Biogradska. Sembla una mena de fortí contra la febre desenvolupista que amenaça aquest petit país. En la perifèria del parc es construeix sense aturador per promocionar el turisme d'esquí, i les pistes s'enfilen fins el límit mateix de l'impassible parc.  Això mateix també assenyala un problema, o fenomen, que alguns ecòlegs denuncien. Les belleses naturals com aquestes semblen cada vegada més dependents de la cura que en tinguem els homes, és a dir, en certa manera són antinaturals amb la paradoxa que si no no-intervinguéssim (o ho féssim en la forma incorrecta), desapareixerien. Això també passa amb algunes rares espècies que per a que es mantinguin en el catàleg dels éssers existents han acabat essent dependents dels homes. 

La naturalesa no pot derivar cap a una mena de museïtzació, sinó que hem de deixar que permeï i penetri en tots els àmbits. I el millor que es pot fer és precisament no pertorbar-la, deixar-la fer. És sorprenent quan un espai es deixa tranquil com els animals i les plantes recuperen els seus drets i reneix la vida. 

M'hi hauria pogut quedar vagarejant tota la meva existència.