Kotor

  A la badia de Kotor situada a la costa Dàlmata, i actualment dins l'estat de Montenegro, se la coneix com l'únic fiord del Mediterrani. No és cert, encara que l'equívoc és comprensible. Amb una mica més de fred i alguns serrellets de neu persistents en les muntanyes que l'encerclen fa tot l'efecte d'un fiord Noruec. El mar s'introdueix dins la terra com una monstruosa urpa entre una serralada que semblaria impenetrable, formant cinc lòbuls o badies. La més profunda de totes conté al seu fons, molt després del que seria natural que arribés l'aigua, la ciutat de Kotor (o Cattaro pels italians), a la falda de la muntanya que s'encimbella fins els 1400 metres d'alçada. Les antigues muralles Kotor, per poder fer la seva funció protectora, s'enfilen pendent amunt i encerclen tot un espai erm que deixa l'antic nucli urbà enllà i avall al costat del port i del torrent com si les construccions n'haguessin fugit. O a l'inrevés, com si la murallada s'hagués inflat independentment de les dimensions de la població que havia de protegir. És una curiosa protecció que suposo que era efectiva per totes els exèrcits  amenaçants de la llarga història d'aquesta localitat situada en una cruïlla de pobles: gots, bizantins, otomans, venecians, eslaus, italians, grecs. Circumval·lar tota la  badia de Kotor obliga a endinsar-se una vegada i una altre en aquests profunds lòbuls, però alhora permet que el paisatge discorri i es desplegui a cada revolt com una parsimoniosa pel·lícula panoràmica, que a voltes fa creure que estiguem creuant un d'aquests enromes llacs alpins de Suïssa. De nou, li manca els serrellets de neu i avets enlloc d'alzinars i pinedes. 

Llegeixo que a més a més, aquesta curiositat geològica no és deguda a cap antiga glacera que hagués excavat unes valls ara sota l'aigua, sinó a l'existència d'un antic volcà derruït  que va permetre que el mar ocupés l'antiga caldera i l'efecte dels rius que hi desemboquen. Tècnicament parlant, doncs, seria més aviat una ria. 

Sigui com sigui, aquest espai no només és privilegiat per la seva sorprenent geografia, sinó que també pels seus vestigis històrics, incloent els encantadors palauets d'origen venecià (quan la Serenissima república era una potència comercial i militar que estenia els seus tentacles des de l'Adriàtic fins el llunyà Orient), especialment al poble de Perast que una mica més petitó i seria una maqueta. I també encara ara, Kotor és objecte d'una transformació que també podríem dir-ne històrica però més prosaica, i que no respon a la sedimentació pacient d'èpoques i cultures, sinó a l'arribada del turisme de masses. Efectivament, un lloc tan pintoresc no ha pogut quedar al marge dels circuïts de creuers. I aquests vaixells mastodòntics no cessen d'entrar ara a l'estiu esberlant, sense miraments, l'equilibri de dimensions entre les muntanyes, el mar i les construccions històriques. Kotor mateix, amb les seves muralles, queda anorreada quan un creuer d'aquests encasta la seva proa en el port i abassega amb la seva sola presència les venerables torres, murs i campanars. Provoca una sensació semblant a una d'aquestes naus alienígenes que es planten sobre la terra que tots hem vist en algun film apocalíptic.  El casc històric, tot i que conserva la pàtina decadent i envellida que ha perdut la veïna Dubrovnik, està constantment sotmesa a una remor incesant de vianants, tafaners i passavolants de totes les nacionalitats. Un petit campanar quadrangular, més aviat xaró, marca les hores amb un cop de campana enllaunada. Recorda més un ferrer sense traça colpejant una olla de ferro que queda ridícul davant la carcassa ciclòpia de ferro atracada pocs metres més enllà.

Potser no és una transformació històrica, sinó la fi mateixa de la història, l'essència dels temps que corren (o que no volen córrer), que pretén convertir-ho tot en un escenari estàtic sense vida, sense futur i només ancorat en un eteri present on l'únic que es mou són els creuers que un darrera l'altre penetren la badia de Kotor i desembarquen centenars i milers d'espuris turistes que busquen fer un tast d'autenticitat, però amb regust a cartó-pedra.