Pulp Fiction

  Fa trenta anys de l'estrena de Pulp Fiction, una pel·lícula que ha marcat, així ho diuen els cinèfils, una època, va crear un estil i va establir una sèrie de convencions que ara ja ens resulten més habituals. Entre aquestes l'ús descarat de la violència, quasi naturalitzat, la riquesa dels diàlegs que per ells mateixos sostenen les escenes i permeten que siguin anormalment dilatades, la peculiar estructura no-lineal amb un ús magistral dels punts d'enllaç i les el·lipsis per a que l'espectador no perdi el fil i finalment la creació d'imatges icòniques i fins i tot arquetips i finalment l'ús intel·ligent i subversiu de la iconografia cinematogràfica prèvia com si l'autor estigués fent cops d'ull constantment. Tot plegat a vegades amb un subtil i a vegades grotesc sentit de l'humor. A tot això cal afegir la capacitat com a director de donar un registre nou i sorprenent, sostraient qualitats fins aleshores desconegudes, als actors que es posen sota les seves ordres. En aquest cas és ben evident amb el paper que fa John Travolta. 

L'he anat a reveure a la pantalla gran en un cinema, aprofitant la seva reposició. Perquè no hi ha res que pugui substituir de veure una pel·lícula en aquests espais. Es despleguen amb tota la magnificència i atrapen literalment el cinèfil de torn en una atmosfera que no es pot crear enlloc més. I donen valor i contingut al fet mateix, com un esdeveniment fora de la quotidineïtat, d'anar al cine.  Ja ha quedat prou enrere l'aprehensió que els videoclubs i després Netflix i tota la pesca acabarien per fer superflus i finalment extingir els cinemes. Sobreviuran en gran mesura, i fins i tot igual que hi ha un cert retorn al Vinyl i la fotografia analògica, encara reemergeixen petits cinemes que busquen i promouen aquesta. 

Dit això, vaig poder contemplar amb detall i en versió original la pel·lícula de Quentin Tarantino i per tant posar atenció a tota la novetat que va representar ja apuntada en els seus treballs previs. En aquest sentit no em va decebre, tot i que ja no resulta tant xocant com fa tres dècades. Ha creat certa escola i per tant ja no representa una novetat tan radical. Així i tot, ja juxtaposició dels diàlegs (allò que té de millor el Tarantino) amb personatges excessius en situacions que barregen allò grotesc amb la violència extrema i un elevat grau de sordidesa en fa un còctel que ja forma part de la cultura cinematogràfica.

És però aquest darrer punt el que em va produir un franc desassossec quan vaig sortir de la pantalla, la sordidesa. I és que un cop l'espectador es sostreu de l'encanteri de la pel·lícula, i se la mira amb una certa distància, se n'adona que, al cap i a la fi, tot el reguitzell de personatges inoblidables que hi desfilen comparteixen un tret comú i inquietant. Són terriblement indiferents al dolor i patiment aliè, normalitzen la mort i l'assassinat i estan immersos en el seu món intern (per això els diàlegs tenen un clar aire de monòleg) com si això d'anar per la vida a mata i degolla i fent esclatar cervells i escorxant amb catanes fos part de la normalitat. Un segon pla per sostenir les escenes i un món que necessàriament necessita aquesta premissa. 

Una premissa que és malauradament possible segons una tesi que sostenia un pensador conegut meu, i és que qualsevol acte que pugui considerar-se immoral implica una ferida més fonda en la persona que l'ha comès que el fa caure en la pendent per repetir-lo i fins normalitzar-lo. No és només l'acte en sí sinó que aquest té un efecte pervertidor que destrueix allò que ens fa més genuïnament humans, la capacitat de compassió que segons Schopenhaeur era la base de tota ètica. És allò que la primera vegada que mates (o violes, o es mira porno o el que sigui), pot produir un sa i lògic remordiment però fa més fàcil una segona, tercera fins normalitzar conductes de les que som incapaços d'objectivar-ne el desordre o incoherència amb els propis valors. O amb l'essència del que som, si és que això existeix. 

La indiferència vers el dolor aliè és un tret del narcisisme, que arriba fins a pervertir la compassió quan de fet només cerca el propi reconeixement. I no m'acabo de creure, atesa la repetició d'aquest patró en totes les seves obres, que Quentin Tarantino pugui sortir d'aquest marc i per tant temo que denoti un tret propi seu.

I malauradament, m'ho va confirmar el fet que expressés el seu suport explícit, amb visites als soldats israelians per congratular-los (actualment viu a Israel amb la seva parella), a la matança de Gaza. Qualsevol pot fer-ne la lectura més o menys esbiaixada o justificar el que sigui, però si no tenim per base comuna la compassió, ni que sigui pels innocents d'aquesta barbàrie, no hi ha la mínima possibilitat d'entesa. Sempre he pensat que qui ordena bombardejar una casa de civils sabent que matarà innocents, o bé té una cuirassa que enterra la seva humanitat o es tornaria boig. Sigui quina sigui la motivació o legitimació sobre la que es sostingui. 

Està bé, molt bé Pulp Fiction, però està també millor posar-la en el seu marc ficcional precís i no sortir-se'n. Crec que un autor de veritat ha de tenir aquesta capacitat quasi màgica d'entrar i sortir indemne de diferents marcs morals i paràmetres en els quals no ha de reconèixer-s'hi necessàriament. 

Així i tot, l'he gaudida moltíssim...

Tot desmitificant Winston Churchill

 Vaig llegir abans de l'estiu una entrevista al periodista i intel·lectual d'esquerres Tariq Ali, a rel de la publicació del seu llibre Winston Churchill, sus tiempos, sus crímenes. Alianza ed.. Vaig inscriure aquest llibre en el llistat mental de lectures que acostuma a ser un preàmbul de l'oblit, si no és com en aquest cas que un familiar em va fer arribar l'exemplar que acabava de llegir. L'he llegit amb avidesa, fins deixar de costat per uns dies una lectura extraordinària (la biografia literària de Josep Pla). El títol ja és una declaració d'intencions de l'autor (així com la fotografia de portada que faria confondre'l amb un gàngster qualsevol), i és posar en el seu lloc el mite de Churchill, amb un focus més ample sobre la seva trajectòria tant d'abans com després de la segona Guerra Mundial, i molt més enllà d'aquest marc pel qual quasi tots el coneixem: com la figura quasi providencial, l'home del moment, que va liderar la resposta inicial a la barbàrie nazi i va portar el seu país (o fins i tot els aliats en el seu conjunt), cap a la victòria que ens ha arribat a través de pel·lícules tant recents com The darkest hours.

 Després d'haver llegit una mica sobre el tema jo ja tenia la convicció que si Churchill no hagués coincidit amb la Segona Guerra Mundial, seria a hores d'ara un personatge que rebria una valoració més aviat negativa de les seves aportacions històriques (només cal recordar el desastre de la campanya de Gal·lípolis, la seva mentalitat racista, misògina i imperialista, etc.), tot i que només seria conegut per acadèmics i estudiosos de la història de Gran Bretanya. Seria un personatge més aviat obscur i anònim, no pas un mite reconegut mundialment.

Tariq Ali prova de superar aquesta dicotomia centrant-se sobretot en el context històric i en la mentalitat/filosofia que guiava Winston Churchill i els seus coetanis. En aquest sentit, el llibre excedeix de lluny la figura de Churchill fins el punt que hi  ha reguitzells de pàgines que ni l'esmenta, i que fins i tot si no sabés la pretensió inicial del llibre tampoc es trobaria a faltar. Sembla en aquests capítols que Churchill sigui més aviat una excusa per a que Tariq Ali expliqui la seva pròpia anàlisi històrica des del darrer terç del segle XIX fins mitjans segle XX. Però això el fa igualment interessant.  

En tot cas, tot i que hi ha algunes disgressions amb to subjectiu i fins i tot àcides o extemporànies, el llibre aconsegueix el seu objectiu de forma convincent amb una allau de referències i fets històrics comprobables, que permeten posar Winston Churchill dins el marc que li correspon i esfondrar, també justament, la campanya de mistificació interessada al voltant d'aquesta figura. No falten  polítics i algun altre poca-solta que conec que per fer-se l'interessant remeni en el sac de les seves dites o anècdotes per com a crosses pels seus discursos. Vlodomir Zelensky és el darrer exemple quan va visitar el parlament britànic. També reflecteix el fet que la mitificació de persones i personatges per part de les nacions sigui quasi una necessitat per consolidar la pròpia identitat (o auto-estima), i per tant poden no tenir gaire de racional. Personalment, sempre m'ha esfereït l'ensalçament incorrupte de Mao Tse Tung a la Xina i alguns intents sembla que seriosos de voler fer el mateix amb Stalin. Per això mateix, són molt higiènics aquests exercicis com el del Tariq Ali per recol·locar les coses al seu lloc i que tampoc tornin a ser excusa per noves barbaritats. I també permet entendre que es visqui com un ultratge qualsevol intent com el d'aquest llibre.

El balanç del Churchill, d'acord amb Tariq Ali, és doncs definitivament negatiu i fins i tot sinistre. Segons el seu argumentari, molt ben bastit, ha intervingut molt directament, o secundàriament i si més no la mentalitat que l'imperava, en la sembra de molts dels ous de la serp dels conflictes que avui encara arrosseguem, des del sub-continent Indi, fins tot el pròxim orient amb la creació estrafolària d'Iraq i sobretot en l'interminable conflicte àrabo-isrealià-palestí. I sinó pregunteu a algun grec l'opinió que en pugui tenir, poc menys que la consideració que mereix un súcube, després d'atiar una espantosa guerra civil fratricida tot just acabada l'ocupació nazi d'aquest país*.  Per no esmentar les seves pífies durant la Primera Guerra Mundial i també alguna de la Segona, i també despullant algunes mixtificacions com el quasi-desastre de Dunkerque. Certament, es troba a faltar que es contrasti també els seus encerts i paper com a líder oportú durant la Segona Guerra Mundial. Només esmenta que va tenir uns graus més de lucidesa per veure venir cap on portaria la bogeria de Hitler i anticipar-s'hi**. Però també assenyala el contrast amb la seva fascinació prèvia pel feixisme. Segurament va jugar el paper del borni en el país dels cecs. 

En tot cas, el llibre és molt ric i permet conèixer més a fons la història d'aquest període i la fa molt més humana, tràgica, menys literària, però també comprensible. Cal esmentar que l'autor tampoc estalvia coces a tot de tòtems històrics, inclòs el quasi-beat Gandhi a qui de passada també li treu una mica de llustre. 

A un nivell més general, la gran lliçó és que cal estar previnguts dels mites interessats i d'empassar-nos la història tal com ens ha vingut donada. I que és molt recomanable tenir a l'abast aquest tipus de lectures que ens avisen de no combregar amb rodes de molí i tenir postures més sanament escèptiques i ponderades. 

* Vaig pescar una asseveració agre i dura en aquest sentit precisament, llegint el llibre de l'autor grec Theodor Kallifatides (Pagesos i senyors, Galaxia Gutenberg), que protestava amb coneixement de causa contra la pseudo-divinització d'un personatge malèvol i sense escrúpols morals. 

**La suposada lucidesa de Churchill davant l'ascens de Hitler i la política d'apaivagament practicada pel seu antecessor Chamberlain, queda en no res davant les consideracions en els articles publicats els anys 1923-24, que llegides ara eren aleshores quasi epifàniques,  dels nostres Eugeni Xammar i Josep Pla, que els anys vint van ser testimonis directes de les primeres convulsions del Nazisme i van entrevistar personalment a un jove i encara desconegut Hitler. Em fa pensar que la lucidesa de Churchill no sigui també una mitificació també oportunista. 

El mar, la mar

  Hi ha una fotografia penjada a la paret del menjador d'uns coneguts que de sempre m'ha cridat l'atenció, fins i tot m'ha embadalit. És la fotografia de l'avi d'aquests veïns, un pescador artesanal dels que ja estan extints, en blanc i negre, sostraient una nansa de pesca sobre una vella barca de fusta, d'aquestes que avui dia només podem veure podrint-se varades en les platges dels nostre país. L'home ja gran, pèl grisós pentinat enrere i mitja cara amagada i concentrada en el seu quefer, vesteix amb una faixa i una camisa de manobre. L'aigua, grisa i lluent, regalima entre els nusos de vímet de la nansa sostinguda pel pescador, per esllanguir-se de nou en el mar. Quasi es pot oir el seu xipollejar incessant. 

 Aquest pescador ja no hi és, la barca segur que tampoc, consumida al fons del mar o en un racó de platja. La mar continua allí, encara que més pol·luïda, però persistent i immensa, com inabastable també és la seva indiferència. Així com la imatge eternament congelada, però alhora absent, present i viva del pescador. Si tanco els ulls em sembla sentir el grinyol d'una gavina, l'onatge contra una llunyana platja, el xipolleig de l'aigua contra les costelles de la barca, potser sentiria i tot la inconfusible olor ja perduda de quitrà, pintura i salobre que niava al fons d'aquestes embarcacions.

El pescador, ara ja ho imagino jo, extreia peixos i mol·luscs, petxines que sota l'aigua i fins durant una estona resplendien sota el mar i fora una poca estona,  mentre són vius i humits. Els peixos i sèpies desprès d'una ràpida agonia perden tota vivacitat, els ulls immòbils, amb aquesta aparença que a mi em sembla sinistra quan els observo desplegats sobre el gel sec d'una llotja qualsevol. Atònits desprès d'arrencar-los del seu món.  Perden tot seguit la seva vivacitat, el seu color. Jo que tinc la mania que ja no repetiré més d'arrambar amb objectes i fragments de coses allí on he viatjat, he sentit aquesta decepció d'una petxina lluenta, acolorida i viva que m'enduc a casa i poc després té un aire somort, polsós, fins i tot diria mort i que acaba descansant al fons d'una caixa de records. Faria millor de retornar-les totes al fons del mar o on fos. 

Com en la vida mateixa, veiem promeses, besllums de plenitud o bellesa que conviden a pensar en una mena de plenitud, que com l'aigua de la nansa de vímet s'escapen i ens deixen, al cap de poc, amb un decebedor record, l'ombra d'una ombra, i el rastre d'una promesa traïda que en el millor dels casos ens empeny a embarcar-nos,  llençar de nou la nansa, navegar més mar endins, fins que cansats i exhausts saltem per la borda per fondre'ns en el mirall d'eternitat, la immensitat marina que esguarda una bellesa definitiva o el buit que finalment ho habita tot però al qual no podem resistir-nos. 

P.S: La foto de la que parlo no és aquesta, quan l'hagi escanejada ja la substituïré