El mar, la mar

  Hi ha una fotografia penjada a la paret del menjador d'uns coneguts que de sempre m'ha cridat l'atenció, fins i tot m'ha embadalit. És la fotografia de l'avi d'aquests veïns, un pescador artesanal dels que ja estan extints, en blanc i negre, sostraient una nansa de pesca sobre una vella barca de fusta, d'aquestes que avui dia només podem veure podrint-se varades en les platges dels nostre país. L'home ja gran, pèl grisós pentinat enrere i mitja cara amagada i concentrada en el seu quefer, vesteix amb una faixa i una camisa de manobre. L'aigua, grisa i lluent, regalima entre els nusos de vímet de la nansa sostinguda pel pescador, per esllanguir-se de nou en el mar. Quasi es pot oir el seu xipollejar incessant. 

 Aquest pescador ja no hi és, la barca segur que tampoc, consumida al fons del mar o en un racó de platja. La mar continua allí, encara que més pol·luïda, però persistent i immensa, com inabastable també és la seva indiferència. Així com la imatge eternament congelada, però alhora absent, present i viva del pescador. Si tanco els ulls em sembla sentir el grinyol d'una gavina, l'onatge contra una llunyana platja, el xipolleig de l'aigua contra les costelles de la barca, potser sentiria i tot la inconfusible olor ja perduda de quitrà, pintura i salobre que niava al fons d'aquestes embarcacions.

El pescador, ara ja ho imagino jo, extreia peixos i mol·luscs, petxines que sota l'aigua i fins durant una estona resplendien sota el mar i fora una poca estona,  mentre són vius i humits. Els peixos i sèpies desprès d'una ràpida agonia perden tota vivacitat, els ulls immòbils, amb aquesta aparença que a mi em sembla sinistra quan els observo desplegats sobre el gel sec d'una llotja qualsevol. Atònits desprès d'arrencar-los del seu món.  Perden tot seguit la seva vivacitat, el seu color. Jo que tinc la mania que ja no repetiré més d'arrambar amb objectes i fragments de coses allí on he viatjat, he sentit aquesta decepció d'una petxina lluenta, acolorida i viva que m'enduc a casa i poc després té un aire somort, polsós, fins i tot diria mort i que acaba descansant al fons d'una caixa de records. Faria millor de retornar-les totes al fons del mar o on fos. 

Com en la vida mateixa, veiem promeses, besllums de plenitud o bellesa que conviden a pensar en una mena de plenitud, que com l'aigua de la nansa de vímet s'escapen i ens deixen, al cap de poc, amb un decebedor record, l'ombra d'una ombra, i el rastre d'una promesa traïda que en el millor dels casos ens empeny a embarcar-nos,  llençar de nou la nansa, navegar més mar endins, fins que cansats i exhausts saltem per la borda per fondre'ns en el mirall d'eternitat, la immensitat marina que esguarda una bellesa definitiva o el buit que finalment ho habita tot però al qual no podem resistir-nos. 

P.S: La foto de la que parlo no és aquesta, quan l'hagi escanejada ja la substituïré