Consell al viatger

 Després d'una ja llarga carrera, només ara he començat a prescriure medicacions. No havia fet mai ús d'aquesta potestat, com a metge.  De forma puntual però ja regular,  faig el consell pre-viatge a una unitat de Salut Internacional. Es tracta de donar les indicacions oportunes, i mesurades, en general genèriques, i recomanar les vacunes i profilaxis a gent que viatja per qualsevol motiu a països que en podríem dir tropicals per evitar problemes de salut. Tal com els explico, es tracta d'eliminar números de la loteria de les coses que poden passar. Els meus "usuaris" inclou, sobretot, turistes, però també gent que va per motius laborals, els anomenats "humanitaris" a compte de ONGs, familiars, missioners, etc. És clar que en cada grup hi ha una diversitat i fins i tot motius excèntrics com qui vol anar a donar la volta al món sense data prevista de retorn i qui se'n va a viure sense cap ganes de tornar mai més a algun país remot, sovint amb una nova parella originària d'aquest país. L'amor sol ser un motor comú d'aquests viatges. 

És una experiència podríem dir-ne que antropològica. La primera impressió, i això m'ho estic confirmant cada dia, és que es pot copsar molt més de les persones quan es fa una entrevista en una situació d'autoritat, o vulnerabilitat relativa respecte a qui estàs aconsellant, del que em podia imaginar. Traspuem molt, moltíssim. És clar que l'edat i el temps ajuden a penetrar amb certa sagacitat en l'esperit dels "viatgers". En aquest sentit, fa mal de posar l'epítet de viatger a una massa tant heterogènia de persones que el que tenen en comú és transportar-se a una altra realitat, amb ànim lúdic, disruptiu, de fugida, o per arribar a un altre lloc definitiu. Les motivacions íntimes en molts casos no les saben ni els mateixos viatgers. Però potser no cal aquest nivell de lucidesa. Temo que molts es quedarien a casa, si així fos.

Allò que és evident és que viatjar, en el sentit de desplaçar-se fora de la realitat quotidiana en termes geogràfics, ja no és una excepció. Avui mateix llegia en un article com el fet de viatjar ha derivat d'un exotisme o privilegi a una mena de necessitat o dret. I això porta necessàriament a la vulgarització d'aquesta experiència accentuada en un grapat de destins que ofereixen rutes prefabricades i on és difícil veure, retratar o escriure'n res de nou (penso ara mateix en Bali, Zanzíbar, Sudàfrica, El Delta del Okavango, Iguazú, les Cataractes Victòria...). Fins arribar a l'extrem que els destins turístics es transformen, muten, segons la demanda dels rius de turistes que hi arriben a la recerca de la imatge icònica que els ha pogut captivar. Encara més, ambdós es modelen mútuament i al final es crea una altra realitat de demanda i oferta que s'allunya del paradigma inicial de l'explorador o el paradís per descobrir. 

Així doncs, a la pregunta literària de perquè viatgem, ja no la podem respondre a la manera clàssica (ja no hi ha lloc per un Herodot). El terme ha patit una deflació i té més a veure amb transportar-nos.  Fa unes dècades es podia parlar del "viatge de les nostres vides". En temps dels nostres pares i avis només havien viatjat en el sentit de moure's més enllà de la terra que ens és coneguda, durant el viatge de nuvis. I prou. Avui dia és astorant com terres i cultures que formaven part d'un imaginari mític han esdevingut destins, permeteu que ho repeteixi, fins i tot vulgars. Potser hem de redescobrir el viatge en profunditat, aquell pel que desplaçar-nos només és un marc, molt valuós, però només un marc que en un cas extrem es pot reduir a l'hort d'una perduda ermita. 

 En aquest sentit, em permeto evocar l'autor de les Aventures de Tintin (Georges Rémi, o Hergé), que era un autèntic cul de plom (amb prou feines es va moure de la seva diminuta Bèlgica) i en canvi va ser capaç de crear unes històries que creuaven mig món, en universos més versemblants i entretinguts que els viatges que fem actualment. No puc deixar d'evocar, per exemple Tintín al Tibet, per mi l'àlbum de còmic més reeixit de tots els que s'han publicat mai en termes de qualitat artística i profunditat de la història. Hergé, ho repeteixo, no va posar mai un peu més enllà de les Ardenes. 

I jo continuaré prescrivint profilaxis i vacunes, que els viatges transcorrin sense risc ni contratemps i tothom torni per creure que hi ha res de nou que pagui la pena d'explicar.