Una pregunta inquietant ha surat en els mitjans de comunicació després del xoc inicial de les inundacions de València: hi haurà una seqüela en forma de brot epidèmic, d'alguna malaltia infecciosa? És una qüestió pertinent avalada pels precedents tant recents com històrics. I també perquè ho poden fer amb una celeritat encara més inquietant, com la reaparició de la poliomielitis a Gaza. Que no sigui que s'afegeixi un nou genet apocalíptic a la desgràcia que acabem de presenciar. Aquesta qüestió ja ha estat abordada des d'una perspectiva científica amb l'anàlisi d'aquests precedents (ciclons, tsunamis, terratrèmols, conflictes bèl·lics) i per tant tenim arguments per respondre-la. I és que no, molt probablement no veurem un brot d'alguna de les malalties que ens vindrien al cap de forma espontània amb més o menys sentit, com el còlera, la pesta, febre tifoïdea, malària, etc. En una catàstrofe natural, les malalties infeccioses que s'hi poden associar segueixen una seqüència fins un cert punt previsible. En un primer moment observarem tot allò que es pot donar perquè l'exposició de risc és més freqüent: contacte amb residus, infeccions cutànies, i amb força celeritat l'aparició de casos gastroenteritis per la manca d'aigua potable o l'aiguabarreig d'aquesta amb les aigües residuals. Tot plegat res que no pugui ser atès amb una mínima d'assistència mèdica. Si la situació es perllonga és quan es pot produir un brot més específic d'algun agent infecciós. D'entrada, associada a l'estancament i la insalubritat de l'aigua. El factor temps, la manca de recursos per solucionar per drenar l'aigua i arreglar canonades o la situació de crisi perllongada (per exemple un conflicte bèl·lic), són els factors clau. Però també la presència encara que sigui residual dels agents infecciosos capaços de produir aquests brots. Un cas típic és el còlera com està ocorreguent ja fa mesos a Haití. Però que és inexistent en el nostre medi, o d'atres força excepcionals que sí que tindrien aquesta capacitat (leptospirosi, febre tifoïdea i un limitat etcètera). En una fase més avançada prendria el relleu, o es solaparien, les malalties transmeses per vectors que proliferen en aigües estancadas, molt particularment els mosquits. De nou, això també està lligat a la presència d'aquestes infeccions en el nostre medi. Podem excloure de moment la malària i el dengue, les dues malalties transmeses per mosquist més freqüents a nivell mundial, però no la febre del virus del Nil-Occidental (West-Nile virus), i un llistat també limitat. En una tercera fase augmentaria, de manera fins i tot abrupta, les malalties que sempre hem tingut entre nosaltres però que aprofitarien la disrupció del teixit social i econòmic perquè estan associades a situacions de penúria material, estrés social i en casos extrems amb la desnutrició. Aquestes es manifestarien després de mesos de la catàstrofe. Són malalties molt relacionades amb situacions de pobresa crònica i/o sobrevinguda, manca d'accés a un sistema sanitari adequat o el desenvolupament de conductes de risc també associades a la disrupció social. La tuberculosi és un exemple clàssic. L'augment abrupte de casos d'aquesta malaltia que van seguir a la Primera i Segona Guerra Mundial està molt ben documentat. I finalment, hi hauria les conseqüències genèriques sobre qualsevol patologia per la destrucció o disrupció directa del sistema sanitari. I inclou per exemple la incapacitat per mantenir una cobertura vacunal adequada, la provisió bàsica de serveis o l'atenció a malalties cròniques. En la crisi de Ebola del 2014-2017 la va seguir un trencament de les vacunes sistemàtiques als nens que va necessitar campanyes massives de vacunació per recuperar el temps perdut. Però no va evitar brots de xarampió ni la interrupció de tractaments de llarga durada com el del VIH, o més directament el col·lapse de l'atenció en l'embaràs i l'augment de parts a domicili. Tot això està, també, molt ben documentat.
En quina situació, teòrica, es troba el país Valencià, i per extensió tot el nostre país si patís una desgràcia semblant? Tot convida a afirmar que no passarem de la primera fase: tenim els recursos per solucionar amb certa rapidesa la destrossa, drenar les acumulacions d'aigua i residus, restablir els serveis bàsics, sobretot la distribució d'aigua potable. Però per sobre de tot, gaudim d'un sistema sanitari públic i robust, que en una primera fase pot atendre els casos d'infeccions i gastrointeritis, en una segona si arribés, a controlar possibles brots i tractar els afectats i finalment mantenir activa l'activitat sanitària regular en aquestes situacions o engegar-la de nou de forma ràpida. Si bé han pogut arribar a malmetre's materialment (segur qui hi ha Centres d'Assistència Sanitària malmesos o baixos d'hospitals anegats), està ben lluny d'un col·lapse. I aquest sistema també ha assegurat fins ara una elevadíssima cobertura vacunal contra molts dels agents infecciosos que podrien fer acte de presència.
I aquí rau un dels grans missatges de la tragèdia. No només cal preveure sistemes d'alarma contra les inundiacions, adaptacions urbanístiques, dispositius d'emergència, sinó sobretot crear i assegurar un sistema sanitari públic, robust i resilient, molt particularment l'atenció primària, que ens permetin afrontar sense desgràcies addicionals tot el que la natura ens llenci a sobre. És l'autèntica assegurança de futur tal com un recent editorial de la revista The Lancet apuntava ( Haines, Andy et al. Strengthening primary health care in a changing climate.The Lancet, Volume 404, Issue 10463, 1620 - 1622. doi:10.1016/S0140-6736(24)02193-7), i una garantia de cohesió social pels temps que vindran, sobre la qual, com a mínim en això, ha d'haver-hi un consens polític i social unànime. Que ningú pugui dir mai que aquest aspecte ens ha agafat desprevinguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada